CIBERFILLS I CORONATS

Vivim en una societat virtual, digital, 2.0, ... Jo sóc una gran defensora dels avenços tecnològics. Crec que  els nous mitjans ens ofereixen oportunitats infinites per aprendre, per comunicar-nos i per ensenyar. Però la tecnologia comporta també la mediatització de les nostres vides i l’aïllament. Ens creiem que el que passa realment és allò que els mitjans ens diuen que passa i aquest fet ens ha allunyat de la realitat, de l’única realitat que tenim: la nostra. Amb els fills passa el mateix. Ens han fet creure que un nen pot decidir quina roba s’ha de posar, què ha de menjar i  a quina hora ha d’anar a dormir. Els anuncis, les pel·lícules,  els vídeo jocs,...han  situat els nens en el centre.  Entre tots  hem coronat petits reis i petites reines ,.. i d’aquesta manera mentre abanderàvem  els valors democràtics, amb la pretensió de ser més oberts que els nostres pares, ens hem passat vint i cinc pobles..

Sortosament me’n vaig adonar de tot això fa uns divuit anys mentre comprava unes sabates per la meva filla. La dependenta ens va treure tres o quatre parells de sabates i jo li vaig preguntar a la meva filla quines li agradaven més.. Tot just vaig acabar de dir-ho, em vaig avergonyir. Què faig preguntant-li això a una nena de dos anys? Ràpidament  li vaig dir jo a la dependenta quines sabates ens quedaríem. Probablement en altres ocasions vaig cometre el mateix error i no vaig ser-ne conscient.... 

De tota manera, i malgrat les meves equivocacions,  quan he dit no he mantingut el no  i  sempre he tingut clares les normes fonamentals de convivència. Tal com diu Nora Rodríguez, escriptora i pedagoga, el respecte no és negociable, la salut no és negociable  i els valors de la família no son negociables. Hi ha altres aspectes, més secundaris que a mesura que creixen els fills i les filles es poden negociar. Però sempre hem de tenir clar que en el centre d’una família hi ha d’haver els pares o els que tenen cura dels nens. Hem de mirar els fills als ulls i dir-los el que creiem que és bo per ells. Sense por al conflicte. El conflicte sorgirà en molts moments però no ens ha de fer por si tenim molt clar on és el centre. No hem de mostrar-nos afeblits i hem de pensar que malgrat les nostres equivocacions, nosaltres sabem el que és millor per ells.  

Potser  el  Sr. Marichalar no hauria d’haver deixat que Felipe Froilán de Todos los Santos agafés l’escopeta . Al seu pare, li hagués anat bé reflexionar sobre on era el centre i sobre la coronació dels petits reis  a la nostra societat( tal com he dit més amunt).  De tota manera en el seu cas és més difícil perquè ja neixen coronats.

PARADISOS FISCALS I EL PARADÍS ETERN

Estic una mica cansada de sentir discursos que donen les culpes als altres, de comentaris deterministes i fatalistes que diuen que res no pot canviar i que els polítics sempre seran així,  de sentir a dir que els joves d’avui  són de sucre i cotó i de més coses que no esmentaré per no fer-me pesada. Si  al segle XVIII, els impulsors del moviment obrer  haguessin pensat el mateix, probablement ara els nostres fills treballarien a les mines catorze hores diàries.

Llegeixo que el ciutadà s’ha de conformar amb un minijob (una feina per sota de la seva qualificació i mal remunerada) per tal d’entrar dintre del sistema i aconseguir alguna cosa millor. Llegeixo també que el jutge de Palma de Mallorca ha decidit no imputar la infanta Cristina per tal d’evitar la seva estigmatització. Segons diu, no hi ha proves que indiquin que ella tingués coneixement de les activitats del seu marit que segons sembla (tothom és innocent mentre no es demostri el contrari) portava ingents quantitats de diners a paradisos fiscals. Mentre, els que cobrem nòmina pagàvem i paguem impostos per mantenir el sistema  en general i el sistema sanitari en particular. Un sistema sanitari públic d’alt nivell que el sogre del  duc ha fet servir en diverses ocasions. Suposo que per no ser estigmatitzat, van considerar que era millor tractar-lo com a tots els ciutadans.

Segons la historiadora Paola Lo Cascio, els orígens dels paradisos fiscals els hem de buscar a l’Edat moderna. Eren llocs on es refugiaven els vaixells per protegir-se dels pirates  o del mal temps.  L’expressió deriva de l’anglès  “ tax haven” que vol dir refugi i posteriorment va transformar-se en “tax heaven” (paradís fiscal). Avui en dia hi ha més paradisos fiscals que mai i el camí per fer-los desaparèixer no serà fàcil ( però no és impossible). En ells s’hi custodien diners de corporacions i d’organitzacions amb molt de poder i que exerceixen molta pressió. Ara son els pirates els que porten els seus tresors als “tax heaven”.

Els ciutadans hauríem de tenir consciència de ciutadans com els obrers dels segles XVIII i XIX tenien consciència de classe. Hauríem d’exercir de ciutadans. No es tracta de demanar paradisos fiscals per tothom  per tal de no ser estigmatitzats però si que podríem reivindicar que la legislació fiscal, la que regula la constitució de les societats, els impostos que han de pagar  les grans organitzacions fos més exigent. Exigir als nostres polítics, perquè són nostres, no ho oblidem, que no treballin al servei pirates sinó al servei dels ciutadans. Que no tinguin por de  que les empreses marxin a un altre lloc si els obliguen a seguir una normativa més estricte que  no els  permeti defugir les obligacions fiscals. Podem demanar que els que s’han embutxacat diners d’una manera il·lícita els retornin a la societat. Els hem de convèncer que el millor egoisme és ser solidari, com diu el doctor  Albert Novell. El doctor  Novell afirma que  la inversió més egoista que podrien fer els que evadeixen  impostos fóra donar-los a la Sanitat Pública perquè així s’allargarien la seva esperança de vida. O sigui que s’ho apuntin el sogre i el gendre...

Sé que podem fer això i molt més. Se que no és cap entelèquia. Sé que, tal com diu la cançó  ( 525.600 minutes del musical RENT )  hauríem de mesurar les estacions de l’any, la nostra vida  en la quantitat d’amor que donem i rebem, i no en els diners que podrem dipositar en els paradisos fiscals,.. Realment al paradís definitiu i etern hi arribem sense res,...  http://www.youtube.com/watch?v=HcSDli-Byn8&feature=related

VENÈCIA SENSE FLAIRES

Des  que tinc ús de raó els meus records tenen música. Tinc bandes sonores per tots els moments de la vida, una mena de fil musical que sempre m’acompanya. La música em fa moure l’ànima i amb aquest moviment em regenero i m’airejo. Quin gran plaer posar una cançó de l’Estrella Morente o la seguidilla de Carmen i deixar que travessin els porus de la meva pell mentre noto que se m’eixampla el cor. O posar la ràdio quan em dutxo mentre sona una cançó dels vuitanta. Com vaig plorar amb Madame Butterfly  i com m’agrada ballar imitant la Rafaella Carrá mentre escolto el CD que em va regalar un amic. A banda d’escoltar-les, tinc totes les melodies en una mena de disc dur mental i constantment em venen al cap.  No sé si això es deu a algun gen estrany o si comparteixo amb altres persones un cromosoma que encara s’ha de descobrir (el parell 24 que sintonitza bandes sonores).  A aquesta  afició o fixació (digueu-li com vulgueu) últimament li he trobat una nova utilitat: quan algú no em fa gaire el pes li busco una banda sonora que li escaigui i  així, en comptes de malparlar-ne, quan el veig, poso la banda (física o virtualment) i ja em sento molt millor. Per exemple, hi havia un antic cap que passava moltes hores llegint el diari i movent-se amunt i avall improductivament. Per si això no era suficient, els dijous al matí anava a navegar. Quan ens venia a dir adéu, jo posava la sintonia de Vacaciones en el mar i la meva companya i jo el saludàvem amb la ma tot emulant un comiat en el pont d’un vaixell de luxe (no us imagineu el Costa Concòrdia !).

Les melodies emfatitzen l’alegria, amorteixen la pena, acompanyen  el plor, estimulen el somriure i comuniquen emocions. La música toca una part del nostre esperit i ens evoca temps, moments, sentiments i éssers estimats. La música comunica i transmet. Per comprovar-ho només cal veure The artist. Diuen que és una pel·lícula muda però jo no hi estic d’acord.  A la pel·lícula no es fa servir el llenguatge verbal però sí que s’empra el llenguatge musical, i el llenguatge musical no és mut (és evident)

M’he adonat que la pituïtària em funciona exactament igual que la memòria musical. Reconeixia l’individu que navegava perquè desprenia  uns efluvis de naftalina i casa sense ventilar. Tinc una gama de flaires que em recorden persones, moments i situacions i que m’activen emocions.  Malauradament he passat uns quants anys amb l’olfacte afectat per una al·lèrgia i el noranta per cent dels últims temps no he pogut gaudir d’aquest sentit. El mes de desembre vaig estar a Venècia i no vaig tenir ni olor ni gust en cap moment.  Em va fer molta ràbia menjar pizza sense poder assaborir el gustet de la mozzarella,  passejar pels canals sense sentir la pudor d’aigua estancada o entrar a la catedral de Sant Marc sense poder inhalar les flaires del passat. Escoltar la música dels gondolers sense la fortor del canal no té cap gràcia, us ho asseguro. Venècia sense olor (ni pudor) és com “Venecia sin ti”.

Per sort he recuperat força l’olor i el gust. Hauré de tornar a Venècia per visitar-la mentre m’insufla les seves flaires. Espero que quan hi pugui anar no em trobi una Venècia muda...bé, si la hi trobo sempre serà una bona excusa per poder-hi tornar!

DE L'ARROSSADA AL CAPITAL ERÒTIC

Fa un parell o tres d’anys que organitzem una arrossada familiar. Ens reunim uns cinquanta parents en un entorn rural del qual tots procedim. Aquestes trobades duren tot el dia i ens permeten retrobar-nos  generacionalment. Després de dinar, a l’hora del cafè, venen les xerrades entranyables, els acudits, les confidències,.. A l’última trobada, que  va ser l’estiu passat, un cosí de la meva mare ens va delectar  amb una demostració de la tècnica Nadeau. Els que estàvem al voltant vam esclafir a riure, perquè els exercicis estan basats en la rotació de la pelvis i els moviments pèlvics mai deixen indiferent.  El Pitu (que així es diu l’esmentat cosí) ens va assegurar que feia els tres exercicis cada dia  des de feia anys i que mai més havia tingut mal d’esquena, que no havia de prendre “all bran” i que es sentia molt més flexible...Jo em vaig quedar amb el nom de la tècnica i el dilluns següent ho vaig buscar per internet. Em van semblar uns exercicis molt relaxants i molt agradables de fer. El mestre és un  senyor d’origen egipci que es diu Tarik i que t’encomana ganes de fer-los. No els faig cada dia però procuro fer-los sempre que puc .

Al cap d’uns mesos vaig veure per la televisió un programa sobre gimnàstica facial. Em va semblar que pel poc que costava valia la pena provar-ho. Per internet vaig buscar  els exercicis que em feien més el pes i finalment em vaig quedar amb la Ligia Azevedo. Intento fer els exercicis gairebé cada dia i la veritat és que em penso que funcionen perquè últimament tothom em diu que faig més bona cara.

Avui llegeixo al diari l’opinió d’una sociòloga, Catherine Hakim, que diu que la bellesa s’hereta però que l’atractiu es pot treballar. De fet això ja m’ho va dir el meu nebot Bernat quan tenia cinc anys. Un dia a la platja, en sentir que la meva germana (la seva mare) deia que com que te cara de nen gran no l’havia pogut vestir com un  bebè, ens va deixar  anar : Per favorrr,  tothom té la cara que té quan neix !  Hakim diu que el repartiment de la bellesa i de la intel·ligència és aleatori però que l’atractiu personal depèn abans que res  de tu mateix.   L’atractiu personal ( al qual ella anomena capital  eròtic) depèn de sis factors: el primer la bellesa facial ( hi ha bones cremes i gimnàstica facial); el segon la bellesa corporal  (que es pot treballar amb el mètode Nadeau),  el tercer és el bon gust ( aquest no sé com treballar-lo), el quart la vitalitat, l’energia que dones als altres,  el cinquè consisteix en saber ser interessant tot interessant-se pels altres. El sisè és l’atractiu sexual.

Segons la teoria de Hakim veig que fer els exercicis no em farà cap mal, ans el contrari , augmentarà el meu capital eròtic i si a sobre tinc cura de tots els altres aspectes, això ja promet.  Ah!  i a més cal tenir en compte que tot això no costa ni un euro . Així doncs, perquè no provar-ho?

MALFACTORS DE L'ÈTICA SOCIAL

Avui, abans de marxar de la feina, he estat parlant amb la meva companya sobre els pros i els contres del nostre sistema. Inevitablement ha sortit la questió dels estafadors, dels defraudadors, d'aquells que  en diem lladres de guant blanc. I preguntes com ara on és el Millet? No maten, no assassinen, no fereixen les persones físiques però sí l'ètica d'una societat i la de cadascú dels seus membres. Trenquen les regles del joc i a sobre encara es permeten el luxe de dir: eh! Yo no maté a Kennedy! Els  lladres de guant blanc són excel.lents per la ficció, i a la pantalla i a les novel.les sempre guanyen., però a la vida real ens estimem més que perdin i que els enxanpin.

De tota manera, com a ciutadana i defensora dels "valors democràtics" crec que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari i que és la justícia la que ha de determinar la seva culpabilitat i les seves responsabilitats.A l'hora de parlar de les responsabilitats, però,  em surgeixen dubtes raonables. Un cop un jutge o un jurat popular dictamina la culpabilitat, qui determina les responsabilitats?. Al meu parer ningú.. Ells ( o elles) haurien de repondre amb el seu patrimoni i rescabalar el dany que han fet a la societat. Tornar a la societat tot allò que li han pres.  Però és clar tot ho tenen a nom de la dona, del nét o de la seva mascota o bé han decidit dipositar-ho en un paradís fiscal. Potser sóc ingenua però encara penso que en un futur, hi haurà lleis que limitaran aquests abusos. La veritat és que com que jo d'economia no hi entenc ni un borrall i de finances i fiscalitat encara menys, em costa de creure que  quan es fa una declaració de béns ningú trobi estrany que només declarin que tenen una bicicleta o una plaça de pàrquing en un edifici atrotinat.

En arribar al metro he sentit per megafonia que a partir d'ara viatjar sense bitllet es penalitzarà amb 100€. Semblava una pel.lícula del futur en la qual et van repetint missatges per controlar la teva voluntat. Però si ho fan amb els petits defraudadors de bitllets, perquè no fan el mateix amb els grans?. A les ciutats i als transport públics,podrien anar recordant per megafonia que els estafadors hauran de pagar un multa de tants euros i que si ho tenen tot a nom dels parents, serà el seu problema perquè igualment respondran amb el seu patrimoni.

Tant de bó en un futur no hàgim de veure pisos de protecció ofcial per estafadors que s'han quedat sense res perquè tot ho tenien a nom dels altres. Només faltaria que a sobre tinguessin vivenda gratuïta.!

LOPE TAMBÉ SOMIAVA

L’altre dia mentre cuinava, escoltava per la ràdio un psicòleg que parlava sobre els somnis. Deia que tenim períodes intermitents de son profund i altres en els que somiem. També deia que no som tan originals i que normalment tots somiem coses semblants que posen de manifest les nostres pors i aspectes de la nostra personalitat i de la nostra vida que ens espanten. Avui he somiat que no sabia fer res, que m’avergonyia d’estar a nosequin lloc perquè era incapaç de posar en pràctica cap habilitat. M’he despertat angoixada i pensarosa, dubtant de les meves capacitats. Per sort, he anat a la dutxa i he pogut recordar com s’obria l’aixeta i quin era el flascó del sabó. Després m’he fet un cafetonet i unes torrades, i sortosament he estat capaç de fer servir la torradora i la cafetera sense cap problema. Estic salvada!, he pensat.

He estat a punt de consultar per internet quin era el significat del meu somni però finalment he desistit. M’he estimat més pensar sobre mi mateixa i analitzar l’estat de la qüestió. Només se m’ha acudit una explicació: segurament he somiat això perquè en el fons no tinc prou seguretat, però qui la té? Suposo que formo part d’un grup humà que té aquest mateix somni de tant en tant i he decidit no pensar-hi més i posar-me a prova. He obert l’ordinador i m’ha agafat pànic escènic. Sabré escriure una frase? Com que encara estava una mica espantada, he seguit el vell recurs que feia servir quan era petita alhora d’escriure una redacció de tema lliure. Començava dient  “La professora ens ha encarregat que fem una redacció i jo no sabia exactament de què havia de parlar però he decidit començar..”  i d’aquesta manera  al més pur estil del sonet “De repente” de Lope de Vega aconseguia fer un text sense haver de dir massa cosa. “Un soneto me manda hacer Violante y en mi vida me he visto en tal aprieto...”

Em consolo pensant que potser Lope també havia somiat que no sabia fer res i que en aixecar-se de dormir va comprovar si recordava com menjar-se un plat de sopes escaldades amb cansalada mentre s’enfrontava davant d’un paper tot provant d’escriure el sonet.   

NORMES, VALORS I E-EINES

El meu pare era  d’aquells mestres que treien el millor de cada alumne. Un mestre que segurament va cometre errors però que més enllà dels convencionalismes i del sistema, creia en les persones i procurava treure el millor de cadascú. Els mestres son peces claus en el procés educatiu dels alumnes. No cal que siguin herois, no cal que en sàpiguen més que ningú però sí que cal que creguin en el que fan. El sistema, però,  ajuda poc. Es un sistema obsolet que s’ha anat repintant amb reformes pretesament progressistes però sense qüestionar-ne l’essència. 

Som una societat TIC,  una societat 2.0. No som  la societat il·lustrada ni la societat de la revolució industrial. Per tant no podem continuar fent servir ni els mètodes enciclopèdics ni preparar als alumnes per la producció. Hem d’acceptar el que som, una societat basada en la informació, la comunicació, els serveis,  la tecnologia. Observo astorada la doble moral: pares enganxats als seus Iphones que castiguen els seus fills perquè tot el dia tenen  l’ordinador obert i estan pendents del mòbil. És hora de fer servir les TIC per motivar, per ensenyar, ..qualsevol suport és bo per aprendre,..  Trobo molt simptomàtic que avui en dia encarar no hi hagi alguna assignatura que es digui : aprendre a través del xarxa o alguna cosa així. Els alumnes han de saber fer servir les e-eines, s’ha d’aprofitar les seves habilitats  per construir coneixement.

D’altra banda, encara hi ha molts professors que parlen del coeficient intel·lectual amb determinisme luterà. Un concepte que  va crear Binet a principis del segle XX per identificar alumnes amb necessitats educatives especials i que avui sembla superat. Gardner parla de les intel·ligències múltiples. Intel·ligència lògico- matemàtica, lingüístico-verbal , visual-espaial, musical, coroporal-cinèsica,..   Encara n’hi ha que cataloguen els alumnes en funció dels resultats d’un test que la única cosa que reflecteix és l’habilitat de l’alumne per fer aquell test. Més enllà, el que val és l’observació. Conèixer els alumnes, saber quines són les seves capacitats i potenciar-les.

Els continguts dels programes educatius son obsolets. Els que jo vaig estudiar són molt similars als que han estudiat els meus fills. Les assignatures clàssiques continuen tenint el mateix format: anacrònic. El món ha avançat a passos gegantins i per comprendre’l cal  canviar els continguts. El canvi és bo i només ens fa por quan no estem preparats. 

El que sempre necessitaran els alumnes son normes i valors bàsics, essencials que els ajudin a ser millors ciutadans, millors persones.

Tal com diu Ken Robinson, expert en desenvolupament i creativitat, “elevar els estàndards d’educació no serveix de res si aquets estàndards no són vàlids”. Jo ja fa temps que els vaig començar a canviar pel meu compte i normalment el test d’intel·ligència que els hi han fet als meus fills els llenço a les escombraries. Això sí, a casa hi ha normes, valors i e-eines,...