CABANES INTERIORS O HABITACIONS VITALS?

M'he assabentat que hi ha una exposició al Centre José Guerrero de Granada que s'anomena "Cabañas para pensar". La mostra recull reproduccions de cabanes en les quals s'hi van recloure grans artistes, filòsofs o músics per "crear". Tots ells tenen un denominador comú: es reafirmen com individus diferents de la resta i reivindiquen un espai aïllat en el qual pugui tenir lloc "la creació". Molts creadors han sentit aquesta crida a la solitud per tal d'allunyar-se del soroll dels altres homes ( i dones).

Petrarca, a L'elogi de la vida retirada  exalça les virtuts de la vida solitària. No sóc una gran coneixedora de l'obra d'aquest precursor de l'humanisme, però se que va escriure L'elogi a la intimitat de la seva cabana, després d'haver viatjat i d'haver tingut moltes experiències amb  "els altres". La vida retirada mai és una vida retirada en sentit absolut. ´És un concepte relatiu que només podem comprendre en la mesura que existeixen "els altres".  D'altra banda a qui va destinada l'obra d'un creador ? Un autor, un artista crea per ser llegit, per ser criticat, per ser estudiat,..i per poder fer tot això també necessita "els altres".

Virginia Wolf en el seu llibre Una habitació pròpia  fa un pas endavant. Defensa que les dones per poder competir amb els homes com a creadores de literatura necessiten "unes guinees i una habitació pròpia". Aquest espai propi no és només un lloc físic, és un espai vital en el qual la dona ha de poder ser propietaria del seu temps. L'habitació pròpia la vas construint al llarg de la vida. La cova és un espai temporal, físic.

Jo sempre he tingut les millors idees mentre camino pels intersticis de la ciutat, envoltada de gent que va i ve. És clar que la meva creació és de segon ordre i que algú que llegeixi aquestes ratlles, pensarà que tan sols un excés de vanitat em pot portar a fer aquest afirmació. De tota manera, ben mirat, jo no creo, tan sols, combino, barrejo. Per poder crear s'ha de partir del no res i jo tan sols combino paraules de la manera que em sembla més adient. Per fer-ho, això si, m'instal.lo còmodament a la meva cabana interior. No necessito buscar-la, ni construir-ne cap, la porto sempre a dintre. ..Com a barrejadora o combinadora necessito la referència dels altres. Ja he dit moltes altres vegades que jo sóc en la mesura que em deixeu ser. Hi sou, doncs, existeixo.   

  

VIGILEU, ENS ESPIEN

La setmana passada vaig anar al taller de'n Hassan Taliouan amb unes quantes peces per arreglar. És un orfebre que dissenya joies amb l'elegància de la seva civilització de procedència. És un noi amable i com que jo sóc de fàcil enraonar, vam fer petar la xerrada una bona estona. Em va ensenyar els  seus dissenys i em va parlar de materials com ara l'acer de color or. Tot plegat em va semblar molt interessant. Li vaig dir que m'agradaria firar-me  i que ja faria guardiola per aconseguir-ho.

Em va explicar que hi havia gent que fotografiava el seu aparador. Que li costava arribar a final de mes però que no podia rebaixar els preus. Eren dissenys originals i en cada peça hi havia moltes hores de dedicació i d'esforç.

Doncs bé, entre aquesta gent tafanera hi havia dues noies que feien fotografies dels dissenys bastant sovint. Ell no hi podia fer-hi res perquè patentar cada peça té un cost molt elevat i es veuria obligat a tancar la barraca. Es va assabentar que aquestes noies copiaven els seus dissenys i els venien a preus molt baixos. Evidentment els materials no eren els mateixos però en una societat com la nostra, això és igual. Els dissenys de'n Hassan tenen esforç, temps, paciència, ofici,talent,..els de les noies son còpies. Els dissenys de'n Hassan son com les idees de Plató i les còpies de les noies son els objectes, entitats relatives i canviants.

Mentre escric això, penso que haurem de vigilar els venedors ambulants que truquen a la nostra porta. Potser el que em volia vendre una alarma portava una micro càmara i va fotografiar aspectes de la meva intimitat per copiar-los... Vigilem que ens espien!

NESSUN DORMA

Quan penso en les coses més importants de la vida,  em ve al cap aquest ària de l'òpera Turandot. Que ningú dormi!. No us penseu, ho he après fa poc, el significat vull dir, però abans de saber-ho ja m'ha havia tocat el cor. Puccini sap arribar al cor de les persones, la seva música transcendeix l'enteniment i va directament a l'ànima. No cal saber res d'art per esborronoar-se, per sentir emocions, tot això està més enllà de saber-ne o no. 

Una de les coses importants de la vida son els fills. Quan eduques, quan els acompanyes pel camí de l'aprenentatge, en el fons, desplegues uns sentiments i unes emocions semblants. T'esborrones, de tant que els estimes però no dorms, estàs pendent, alerta, vigilant. 

Quan penso en l'educació també penso en la truita de patates de la Paquita. Diu que perquè et surti bé, has de ser-hi. S'ha de remenar constantment amb dues culleres per tal que les patates tinguin el mateix punt de cocció.

Però per educar també s'ha de ser flexible, evolucionar. De la mateixa manera que Puccini va compondre l'ària fa 90 anys, segons les tendències de l'època , el grup Inspira, com podreu comprovar en el link que us recomano, la canten amb un ritme nou, adaptat als temps.  El missatge, però, és el mateix: estima i no dormis!! http://www.youtube.com/watch?v=teBkLOZjWPQ

TORNAR LA VISIBILITAT

Sovint ens sentim culpables de no tenir temps per ser solidaris. Admirem les persones que fan viatges remots per ajudar comunitats que han patit desastres naturals, guerres i fam. A vegades, però, fer alguna cosa pels altres consisteix simplement en dedicar-los uns minuts dels nostre temps per tal  que deixin de ser invisibles.

Una amiga meva m'explicava que cada dia, en sortir del metro, es troba un senyor que ven mocadors de paper. Cada matí, palplantat i amb un somriure amable, repeteix a tots els vianants la mateixa cantarella: bon dia, me'n compreu un si us plau. Li va comprar mocadors un parell o tres de vegades i finalment, un matí, va decidir interessar-se per la seva vida. Ell, li va explicar que havia estat cuiner des dels tretze anys i que feia uns cinc anys  "havia caigut en l'alcohol". Tenia una petita pensió i la completava amb la venda de mocadors. Estava molt content perquè gràcies a l'ajut d'una assistent social ja no dormia al pati de la funerària del districte.  Estic convençuda que aquella petita xerrada li va tornar la dignitat per uns instants. Aquest gest li va fer recobrar la visibilitat.

Cada dia reflexiono sobre tot això perquè malauradament a les grans ciutats hi ha molta invisibilitat. Quan em trobo de cara amb les persones que viuen al carrer, moltes vegades miro cap a un altre costat o baixo la mirada.

Deixo de banda, les màfies de captaires, les qüestions personals i el fet de que alguns d'ells no vulguin acceptar les condicions higièniques per dormir en un alberg social. No vull entrar en qüestionaments ètics, ni vull culpabilitzar ningú. Tan sols volia reflexionar en veu alta. M'he adonat que tots nosaltres som en la mesura que els altres ens miren. Em pregunto com em sentiria si un dia jo sortís de casa, anés pel carrer, agafés el metro, arribés a la feina  i ningú m'hagués mirat.