Estic una mica cansada de sentir discursos que donen les culpes als altres, de comentaris deterministes i fatalistes que diuen que res no pot canviar i que els polítics sempre seran així, de sentir a dir que els joves d’avui són de sucre i cotó i de més coses que no esmentaré per no fer-me pesada. Si al segle XVIII, els impulsors del moviment obrer haguessin pensat el mateix, probablement ara els nostres fills treballarien a les mines catorze hores diàries.
Llegeixo que el ciutadà s’ha de conformar amb un minijob (una feina per sota de la seva qualificació i mal remunerada) per tal d’entrar dintre del sistema i aconseguir alguna cosa millor. Llegeixo també que el jutge de Palma de Mallorca ha decidit no imputar la infanta Cristina per tal d’evitar la seva estigmatització. Segons diu, no hi ha proves que indiquin que ella tingués coneixement de les activitats del seu marit que segons sembla (tothom és innocent mentre no es demostri el contrari) portava ingents quantitats de diners a paradisos fiscals. Mentre, els que cobrem nòmina pagàvem i paguem impostos per mantenir el sistema en general i el sistema sanitari en particular. Un sistema sanitari públic d’alt nivell que el sogre del duc ha fet servir en diverses ocasions. Suposo que per no ser estigmatitzat, van considerar que era millor tractar-lo com a tots els ciutadans.
Segons la historiadora Paola Lo Cascio, els orígens dels paradisos fiscals els hem de buscar a l’Edat moderna. Eren llocs on es refugiaven els vaixells per protegir-se dels pirates o del mal temps. L’expressió deriva de l’anglès “ tax haven” que vol dir refugi i posteriorment va transformar-se en “tax heaven” (paradís fiscal). Avui en dia hi ha més paradisos fiscals que mai i el camí per fer-los desaparèixer no serà fàcil ( però no és impossible). En ells s’hi custodien diners de corporacions i d’organitzacions amb molt de poder i que exerceixen molta pressió. Ara son els pirates els que porten els seus tresors als “tax heaven”.
Els ciutadans hauríem de tenir consciència de ciutadans com els obrers dels segles XVIII i XIX tenien consciència de classe. Hauríem d’exercir de ciutadans. No es tracta de demanar paradisos fiscals per tothom per tal de no ser estigmatitzats però si que podríem reivindicar que la legislació fiscal, la que regula la constitució de les societats, els impostos que han de pagar les grans organitzacions fos més exigent. Exigir als nostres polítics, perquè són nostres, no ho oblidem, que no treballin al servei pirates sinó al servei dels ciutadans. Que no tinguin por de que les empreses marxin a un altre lloc si els obliguen a seguir una normativa més estricte que no els permeti defugir les obligacions fiscals. Podem demanar que els que s’han embutxacat diners d’una manera il·lícita els retornin a la societat. Els hem de convèncer que el millor egoisme és ser solidari, com diu el doctor Albert Novell. El doctor Novell afirma que la inversió més egoista que podrien fer els que evadeixen impostos fóra donar-los a la Sanitat Pública perquè així s’allargarien la seva esperança de vida. O sigui que s’ho apuntin el sogre i el gendre...
Sé que podem fer això i molt més. Se que no és cap entelèquia. Sé que, tal com diu la cançó ( 525.600 minutes del musical RENT ) hauríem de mesurar les estacions de l’any, la nostra vida en la quantitat d’amor que donem i rebem, i no en els diners que podrem dipositar en els paradisos fiscals,.. Realment al paradís definitiu i etern hi arribem sense res,... http://www.youtube.com/watch?v=HcSDli-Byn8&feature=related
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada