BON NADAL

No voldria perdre aquells ulls d’infant, oberts i encuriosits per tot el que passa al seu voltant.

No voldria deixar anar un cor ingenu i generós  que permet veure la bondat dels altres.

Voldria cridar als quatre vents que les utopies estan fetes per dur-se a terme

Voldria escampar que els somnis són imprescindibles per viure.

Continuo pensant que un gest precís, en un instant concret pot canviar la nostra direcció equivocada.

I que a vegades tan sols necessitem un somriure que no ens condemni.

Sé que un somriure sincer pot obrir la porta de l’esperança.

Sé que l’esperança és l’inici d’un somni.

Somniem, perdonem, somriem i desitgem-nos un món millor. 

Bon Nadal  !!!!

VULL SENTIR-VOS

Estem acostumats a llegir l’opinió de professionals de prestigi i a beneir el criteri d’aquest o l’altre tertulià o tertuliana. Fa temps que sentim les mateixes veus, que  llegim els mateixos  “opinadors” professionals  i que els nostres pensaments són cada vegada més limitats.

Sento a molta gent que diu: què hi farem , és el que toca, si ho volen així, hem d’estar contents de conservar la feina. Però a quin preu?  Jo no puc estar contenta si al meu voltant hi ha tanta tristesa. Estic agraïda per tot el que tinc, per la meva magnífica sort però desitjo la meva sort als altres, també als opinadors, és clar.

Conec moltes persones interessants, gent sàvia, amb criteri propi, amb experiència i amb moltes coses a dir que es guarden les seves opinions perquè són humils, perquè pensen que no s’hi pot fer res,  i perquè no són conscients de tot el bé que poden fer. El nostre món ha anat avançant gràcies als somiadors, als que un dia van creure que una idea, pels altres utòpica, es podia fer realitat. Desperteu-vos gent interessant, vull sentir-vos!! ! M’interessa el vostre criteri. Sobretot el teu , tu ja saps que em dirigeixo a tu. Hi ha molts joves al vostre voltant que us agrairan que els feu pensar.  L’única manera d’avançar és tenir consciència del que som i creure que podem  despertar de la letargia.  

Tinc la sensació de que hi ha un Club del Terror que gestiona les nostres pors  per tal  que no pensem, per fer-nos creure que no hi podem fer res i que ells ens salvaran. Però no us ho creieu, podem fer el que ens proposem. Feu la prova. Si creieu que alguna cosa es pot canviar, intenteu-ho. Veureu que sí que podeu canviar el vostre entorn. I si molts petits entorns canvien, canviarà una part important del nostre món.  Encomaneu als vostres fills, als nebots, als amics i als veïns il·lusió, pensament crític i esperança. Convoqueu xerrades interessants. Dialogueu. No sigueu egoistes o excessivament humils i compartiu el vostre coneixement.

Evidentment tot això només ho podrem fer des de l’empatia i el respecte i des del convenciment de que hem fet alguna cosa que ens transcendirà.  

Us faig un regal. Escolteu aquest ària preciosa de La Boheme i reflexioneu sobre tot això i parleu, vull sentir-vos!!

http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=dYhBqYZGVvc



Només tenim el temps

Sempre m'ha agradat escriure i sovint havia somiat en escriure un llibre. Ho veia, però, com una mena de quimera, com un món (el de la literatura) que potser m'aniria massa gran. Uns mesos abans de crear aquest blog i a partir d'una experiència vital (que podreu conèixer quan  llegiu el llibre) vaig decidir que havia arribat l'hora. Sí, era el meu somni, i havia de fer tot el possible per materialitzar-lo. Em vaig cansar de parlar en condicional. Jo voldria, si jo.., i vaig decidir passar a l'acció. La il.lusió i la perseverança m'han acompanyat durant tot el temps que m'he dedicat a fer-lo. He après, m'he equivocat, he reescrit, m'he emocionat i he rigut... He tingut la temptació de destruir-lo un parell de vegades, però (potser per sort) no ho vaig fer.

Ahir, un dia després de l'aniversari de la meva mare, el vaig acabar. De sobte em vaig sentir buida i vaig tenir por. Fa més d'un any que hi dono voltes, que imagino escenes, que escric mentalment un capítol, que faig cerques, que consulto sinònims,.. El llibre ha esdevingut una motivació molt important. Ens hem fet amics. Ha esta el meu confident i el meu testimoni.

L'he fet arribar a alguns familiars i amics íntims..i també a dues persones que viuen de la literatura. Ara és el moment de la veritat. Estic trasbalsada. Tinc pànic escènic. Jo he fet la feina. Ara us toca a vosaltres.

Alea jacta est!

ELS CAPS QUE NO ESTIMAVEN LES SECRETARIES

Fa molts anys que treballo de secretària. Ser-ho no era el meu somni, però intento fer la meva feina de la millor manera possible. Hi ha companyes que s’autoanomenen col·laboradores, assistents o altres coses semblants. Jo, després de molts anys, he aconseguit pronunciar la paraula sense haver de recórrer a eufemismes.  En part ho dec  als anys, que et donen seguretat i confiança i en part perquè me’n vaig adonar fa temps que no tothom té qualitats per  ser una bona secretària.

He tingut caps de tota mena, malauradament, però, tots tenen una cosa en comú: Mai han estimat les secretaries. Ho noto sobre tot quan els passo una trucada i es veuen obligats a parlar amb la secretària de la persona amb la que volien contactar.. No hi ha res que els empipi més.  M’han cridat l’atenció moltíssimes vegades per no aguantar suficientment una trucada. Suposo que per ells és denigrant adreçar-se a una secretària. Això sí, quan la secretària aconsegueix unes entrades gratis per anar al teatre o al futbol, llavors sí que hi parlen.

Potser  algun dels caps que he tingut està casat amb alguna secretària. Llavors a casa li deu demanar al seu fill o algun parent que li faci d’intermediari o parla directament amb ella? Secretaries del món continueu així, discretes, pacients i eficaces.. Encara que ells no ens estimin, que tampoc ens fa falta, nosaltres  continuarem fent la feina.

REGALAR TEMPS

En aquests temps difícils, complicats i  líquids, voldria fer un cant a la vida, als lligams sòlids i a les coses que realment valen la pena. En aquests moments, és fàcil deixar-se portar per les presses, pel aquí i l'ara i enrolar-se en un etern neguit que no ens deixa respirar. En aquest món nostre, és fàcil no voler comprometre’s per evitar el dolor.  Tenim molts coneguts de xarxa amb els qui tenim relacions virtuals i dediquem molt de temps a coses absurdes, sense adonar-nos-en que només tenim una vida i que el nostre tresor més gran és el temps.

És justament del temps que us volia parlar. No d’aprofitar el temps treballant més i dormint menys, sinó de regalar temps. Temps per la família, temps pels amics. Regalar el nostre temps per escoltar, per compartir, per acompanyar,... Les relacions fetes a base de temps i de dedicació produeixen lligams sòlids que ens fan sentir que formem part d’alguna cosa important.

Les persones més felices que he conegut són les que regalen molt de temps als altres. Les que s’uneixen als demés cercant les fortaleses alienes i les pròpies. D’aquesta manera es teixeixen unes teles precioses que t’embolcallen i et donen força.

Però de les persones felices també he après que per poder donar, s’ha de tenir consciència d’ un mateix.  Seure una estoneta, tancar els ulls, respirar mentre escoltem una música que ens acarona l’ànima sota la llum d’una espelma que ens acompanya.

Regalem temps i regalem-nos moments de pau  per poder esdevenir teixidors de teles precioses.

HE APRÈS MOLTES COSES DE TU

He après moltes coses de tu, tantes!

I sempre m’has donat pau

En el teu raconet encara s’hi nota el teu caliu

I sento les teves petjades petites en el passadís.

Has estat mare sense tenir fills

I t’he fet perdre hores de son

Juntes hem rigut i hem plorat

No sé si et vaig donar les gràcies

Tantes vegades com tu em vas agrair les meves foteses !

No em costa parlar de tu

però no trobo els mots escaients

Eres l’essència de tantes coses

que ara que ja no hi ets els teu perfum s’escampa per tot arreu.

Cada vegada eres més petita i tenies més fred

però ningú com tu ha sabut créixer tant

i transmetre tanta escalfor

Sempre parlaré de tu

No vull oblidar res del que em vas ensenyar

I et recordaré sense tristesa

Tot pensant en el teu somriure.

TOLERANTISME I NOVES VERSIONS MUSICALS

Una de les accepcions  de la paraula tolerància té a veure amb l’amplitud de mires, amb la flexibilitat i amb la capacitat de comprendre l’altre. Em refereixo a la disposició a admetre en els altres una manera de pensar, d' obrar o  d’esser, diferent de la nostra.  Hi ha una altre accepció que fa referència a la capacitat  d’habituar-se a l’ús continuat d‘una droga o d’un medicament o a la facultat de suportar aquest ús.

La paraula tolerància ha envaït els mitjans de comunicació, els discursos polítics i els programes educatius.  Ens han venut que sinó som  tolerants, som retrògrads, reaccionaris. L’abús de la paraula ha conduït al seu deteriorament. El seu significat s’ha desvirtuat i ara ser tolerant vol dir tenir la facultat d’empassar-s’ho tot.

Doncs jo vull reivindicar el dret a no ser tolerant davant de determinades actituds. Parlo per exemple de situacions que suposen la vulneració de compromisos. En concret, el dia 10 de maig no vaig poder tornar a casa en tren perquè uns piquets van impedir que es respectessin els serveis mínims. Davant d’això no penso ser tolerant. Tampoc  vull ser-ho davant dels defraudadors;  ni dels presidents de tribunals que fan viatgets a Marbella. No vull ser tolerant amb els polítics que fan servir la seva posició de poder per tenir el que volen sense posar-hi cap esforç.. ni amb els que han desviat els diners destinats a la cooperació per comprar-se pisos o per pagar honoraris a consultories fantasmes. Tampoc tolero el capteniment de certs parlamentaris valencians que fan soroll quan intervé una representant del grup de l’oposició amb l’anuència de la presidenta del  Parlament. Haig de ser tolerant amb els que defensen la desigualtat entre homes i dones adduint preceptes religiosos?. No hi ha cap divinitat que toleri el menys preu de gènere.  En aquests casos  no tinc disposició per admetre en els altres una manera d’obrar diferent de la meva. La seva llibertat acaba on comença la meva i la meva s’acaba on comença la d’ells. Sense aquest principi bàsic, és impossible vertebrar una societat.

Entre tots, hem d’inventar nous conceptes i dotar de contingut als que ja tenim. Aquest procés tan difícil en el món dels valors i dels principis és molt fàcil portar-lo al camí de la música. Hi ha cançons de les qual se n’han fet milers de versions i quan en sents una de nova potser encara t’agrada més que l’anterior. Per exemple la cançó  de Charles Trenet   Que reste t'il de nos amours, ha estat reinventada per  Frank Sinatra, Patrick Bruel, Rod Stewart, Nat King Cole, Gloria Lynne, Joao  Gilberto ,Gal Costa, Sam Cooke,..

Tant de bo siguem capaços de fer noves versions de la democràcia que ens portin cap a la superació de nosaltres mateixos i cap a  la recerca del bé de la societat. Només necessitem persones amb capacitat de transmetre l’essència dels conceptes des de la credibilitat i la coherència.

http://www.youtube.com/watch?v=xWAxaHuwg30  Charles Trenet

http://www.youtube.com/watch?v=XAof9MuQPLg Sam Cooke

CIBERFILLS I CORONATS

Vivim en una societat virtual, digital, 2.0, ... Jo sóc una gran defensora dels avenços tecnològics. Crec que  els nous mitjans ens ofereixen oportunitats infinites per aprendre, per comunicar-nos i per ensenyar. Però la tecnologia comporta també la mediatització de les nostres vides i l’aïllament. Ens creiem que el que passa realment és allò que els mitjans ens diuen que passa i aquest fet ens ha allunyat de la realitat, de l’única realitat que tenim: la nostra. Amb els fills passa el mateix. Ens han fet creure que un nen pot decidir quina roba s’ha de posar, què ha de menjar i  a quina hora ha d’anar a dormir. Els anuncis, les pel·lícules,  els vídeo jocs,...han  situat els nens en el centre.  Entre tots  hem coronat petits reis i petites reines ,.. i d’aquesta manera mentre abanderàvem  els valors democràtics, amb la pretensió de ser més oberts que els nostres pares, ens hem passat vint i cinc pobles..

Sortosament me’n vaig adonar de tot això fa uns divuit anys mentre comprava unes sabates per la meva filla. La dependenta ens va treure tres o quatre parells de sabates i jo li vaig preguntar a la meva filla quines li agradaven més.. Tot just vaig acabar de dir-ho, em vaig avergonyir. Què faig preguntant-li això a una nena de dos anys? Ràpidament  li vaig dir jo a la dependenta quines sabates ens quedaríem. Probablement en altres ocasions vaig cometre el mateix error i no vaig ser-ne conscient.... 

De tota manera, i malgrat les meves equivocacions,  quan he dit no he mantingut el no  i  sempre he tingut clares les normes fonamentals de convivència. Tal com diu Nora Rodríguez, escriptora i pedagoga, el respecte no és negociable, la salut no és negociable  i els valors de la família no son negociables. Hi ha altres aspectes, més secundaris que a mesura que creixen els fills i les filles es poden negociar. Però sempre hem de tenir clar que en el centre d’una família hi ha d’haver els pares o els que tenen cura dels nens. Hem de mirar els fills als ulls i dir-los el que creiem que és bo per ells. Sense por al conflicte. El conflicte sorgirà en molts moments però no ens ha de fer por si tenim molt clar on és el centre. No hem de mostrar-nos afeblits i hem de pensar que malgrat les nostres equivocacions, nosaltres sabem el que és millor per ells.  

Potser  el  Sr. Marichalar no hauria d’haver deixat que Felipe Froilán de Todos los Santos agafés l’escopeta . Al seu pare, li hagués anat bé reflexionar sobre on era el centre i sobre la coronació dels petits reis  a la nostra societat( tal com he dit més amunt).  De tota manera en el seu cas és més difícil perquè ja neixen coronats.

PARADISOS FISCALS I EL PARADÍS ETERN

Estic una mica cansada de sentir discursos que donen les culpes als altres, de comentaris deterministes i fatalistes que diuen que res no pot canviar i que els polítics sempre seran així,  de sentir a dir que els joves d’avui  són de sucre i cotó i de més coses que no esmentaré per no fer-me pesada. Si  al segle XVIII, els impulsors del moviment obrer  haguessin pensat el mateix, probablement ara els nostres fills treballarien a les mines catorze hores diàries.

Llegeixo que el ciutadà s’ha de conformar amb un minijob (una feina per sota de la seva qualificació i mal remunerada) per tal d’entrar dintre del sistema i aconseguir alguna cosa millor. Llegeixo també que el jutge de Palma de Mallorca ha decidit no imputar la infanta Cristina per tal d’evitar la seva estigmatització. Segons diu, no hi ha proves que indiquin que ella tingués coneixement de les activitats del seu marit que segons sembla (tothom és innocent mentre no es demostri el contrari) portava ingents quantitats de diners a paradisos fiscals. Mentre, els que cobrem nòmina pagàvem i paguem impostos per mantenir el sistema  en general i el sistema sanitari en particular. Un sistema sanitari públic d’alt nivell que el sogre del  duc ha fet servir en diverses ocasions. Suposo que per no ser estigmatitzat, van considerar que era millor tractar-lo com a tots els ciutadans.

Segons la historiadora Paola Lo Cascio, els orígens dels paradisos fiscals els hem de buscar a l’Edat moderna. Eren llocs on es refugiaven els vaixells per protegir-se dels pirates  o del mal temps.  L’expressió deriva de l’anglès  “ tax haven” que vol dir refugi i posteriorment va transformar-se en “tax heaven” (paradís fiscal). Avui en dia hi ha més paradisos fiscals que mai i el camí per fer-los desaparèixer no serà fàcil ( però no és impossible). En ells s’hi custodien diners de corporacions i d’organitzacions amb molt de poder i que exerceixen molta pressió. Ara son els pirates els que porten els seus tresors als “tax heaven”.

Els ciutadans hauríem de tenir consciència de ciutadans com els obrers dels segles XVIII i XIX tenien consciència de classe. Hauríem d’exercir de ciutadans. No es tracta de demanar paradisos fiscals per tothom  per tal de no ser estigmatitzats però si que podríem reivindicar que la legislació fiscal, la que regula la constitució de les societats, els impostos que han de pagar  les grans organitzacions fos més exigent. Exigir als nostres polítics, perquè són nostres, no ho oblidem, que no treballin al servei pirates sinó al servei dels ciutadans. Que no tinguin por de  que les empreses marxin a un altre lloc si els obliguen a seguir una normativa més estricte que  no els  permeti defugir les obligacions fiscals. Podem demanar que els que s’han embutxacat diners d’una manera il·lícita els retornin a la societat. Els hem de convèncer que el millor egoisme és ser solidari, com diu el doctor  Albert Novell. El doctor  Novell afirma que  la inversió més egoista que podrien fer els que evadeixen  impostos fóra donar-los a la Sanitat Pública perquè així s’allargarien la seva esperança de vida. O sigui que s’ho apuntin el sogre i el gendre...

Sé que podem fer això i molt més. Se que no és cap entelèquia. Sé que, tal com diu la cançó  ( 525.600 minutes del musical RENT )  hauríem de mesurar les estacions de l’any, la nostra vida  en la quantitat d’amor que donem i rebem, i no en els diners que podrem dipositar en els paradisos fiscals,.. Realment al paradís definitiu i etern hi arribem sense res,...  http://www.youtube.com/watch?v=HcSDli-Byn8&feature=related

VENÈCIA SENSE FLAIRES

Des  que tinc ús de raó els meus records tenen música. Tinc bandes sonores per tots els moments de la vida, una mena de fil musical que sempre m’acompanya. La música em fa moure l’ànima i amb aquest moviment em regenero i m’airejo. Quin gran plaer posar una cançó de l’Estrella Morente o la seguidilla de Carmen i deixar que travessin els porus de la meva pell mentre noto que se m’eixampla el cor. O posar la ràdio quan em dutxo mentre sona una cançó dels vuitanta. Com vaig plorar amb Madame Butterfly  i com m’agrada ballar imitant la Rafaella Carrá mentre escolto el CD que em va regalar un amic. A banda d’escoltar-les, tinc totes les melodies en una mena de disc dur mental i constantment em venen al cap.  No sé si això es deu a algun gen estrany o si comparteixo amb altres persones un cromosoma que encara s’ha de descobrir (el parell 24 que sintonitza bandes sonores).  A aquesta  afició o fixació (digueu-li com vulgueu) últimament li he trobat una nova utilitat: quan algú no em fa gaire el pes li busco una banda sonora que li escaigui i  així, en comptes de malparlar-ne, quan el veig, poso la banda (física o virtualment) i ja em sento molt millor. Per exemple, hi havia un antic cap que passava moltes hores llegint el diari i movent-se amunt i avall improductivament. Per si això no era suficient, els dijous al matí anava a navegar. Quan ens venia a dir adéu, jo posava la sintonia de Vacaciones en el mar i la meva companya i jo el saludàvem amb la ma tot emulant un comiat en el pont d’un vaixell de luxe (no us imagineu el Costa Concòrdia !).

Les melodies emfatitzen l’alegria, amorteixen la pena, acompanyen  el plor, estimulen el somriure i comuniquen emocions. La música toca una part del nostre esperit i ens evoca temps, moments, sentiments i éssers estimats. La música comunica i transmet. Per comprovar-ho només cal veure The artist. Diuen que és una pel·lícula muda però jo no hi estic d’acord.  A la pel·lícula no es fa servir el llenguatge verbal però sí que s’empra el llenguatge musical, i el llenguatge musical no és mut (és evident)

M’he adonat que la pituïtària em funciona exactament igual que la memòria musical. Reconeixia l’individu que navegava perquè desprenia  uns efluvis de naftalina i casa sense ventilar. Tinc una gama de flaires que em recorden persones, moments i situacions i que m’activen emocions.  Malauradament he passat uns quants anys amb l’olfacte afectat per una al·lèrgia i el noranta per cent dels últims temps no he pogut gaudir d’aquest sentit. El mes de desembre vaig estar a Venècia i no vaig tenir ni olor ni gust en cap moment.  Em va fer molta ràbia menjar pizza sense poder assaborir el gustet de la mozzarella,  passejar pels canals sense sentir la pudor d’aigua estancada o entrar a la catedral de Sant Marc sense poder inhalar les flaires del passat. Escoltar la música dels gondolers sense la fortor del canal no té cap gràcia, us ho asseguro. Venècia sense olor (ni pudor) és com “Venecia sin ti”.

Per sort he recuperat força l’olor i el gust. Hauré de tornar a Venècia per visitar-la mentre m’insufla les seves flaires. Espero que quan hi pugui anar no em trobi una Venècia muda...bé, si la hi trobo sempre serà una bona excusa per poder-hi tornar!

DE L'ARROSSADA AL CAPITAL ERÒTIC

Fa un parell o tres d’anys que organitzem una arrossada familiar. Ens reunim uns cinquanta parents en un entorn rural del qual tots procedim. Aquestes trobades duren tot el dia i ens permeten retrobar-nos  generacionalment. Després de dinar, a l’hora del cafè, venen les xerrades entranyables, els acudits, les confidències,.. A l’última trobada, que  va ser l’estiu passat, un cosí de la meva mare ens va delectar  amb una demostració de la tècnica Nadeau. Els que estàvem al voltant vam esclafir a riure, perquè els exercicis estan basats en la rotació de la pelvis i els moviments pèlvics mai deixen indiferent.  El Pitu (que així es diu l’esmentat cosí) ens va assegurar que feia els tres exercicis cada dia  des de feia anys i que mai més havia tingut mal d’esquena, que no havia de prendre “all bran” i que es sentia molt més flexible...Jo em vaig quedar amb el nom de la tècnica i el dilluns següent ho vaig buscar per internet. Em van semblar uns exercicis molt relaxants i molt agradables de fer. El mestre és un  senyor d’origen egipci que es diu Tarik i que t’encomana ganes de fer-los. No els faig cada dia però procuro fer-los sempre que puc .

Al cap d’uns mesos vaig veure per la televisió un programa sobre gimnàstica facial. Em va semblar que pel poc que costava valia la pena provar-ho. Per internet vaig buscar  els exercicis que em feien més el pes i finalment em vaig quedar amb la Ligia Azevedo. Intento fer els exercicis gairebé cada dia i la veritat és que em penso que funcionen perquè últimament tothom em diu que faig més bona cara.

Avui llegeixo al diari l’opinió d’una sociòloga, Catherine Hakim, que diu que la bellesa s’hereta però que l’atractiu es pot treballar. De fet això ja m’ho va dir el meu nebot Bernat quan tenia cinc anys. Un dia a la platja, en sentir que la meva germana (la seva mare) deia que com que te cara de nen gran no l’havia pogut vestir com un  bebè, ens va deixar  anar : Per favorrr,  tothom té la cara que té quan neix !  Hakim diu que el repartiment de la bellesa i de la intel·ligència és aleatori però que l’atractiu personal depèn abans que res  de tu mateix.   L’atractiu personal ( al qual ella anomena capital  eròtic) depèn de sis factors: el primer la bellesa facial ( hi ha bones cremes i gimnàstica facial); el segon la bellesa corporal  (que es pot treballar amb el mètode Nadeau),  el tercer és el bon gust ( aquest no sé com treballar-lo), el quart la vitalitat, l’energia que dones als altres,  el cinquè consisteix en saber ser interessant tot interessant-se pels altres. El sisè és l’atractiu sexual.

Segons la teoria de Hakim veig que fer els exercicis no em farà cap mal, ans el contrari , augmentarà el meu capital eròtic i si a sobre tinc cura de tots els altres aspectes, això ja promet.  Ah!  i a més cal tenir en compte que tot això no costa ni un euro . Així doncs, perquè no provar-ho?

MALFACTORS DE L'ÈTICA SOCIAL

Avui, abans de marxar de la feina, he estat parlant amb la meva companya sobre els pros i els contres del nostre sistema. Inevitablement ha sortit la questió dels estafadors, dels defraudadors, d'aquells que  en diem lladres de guant blanc. I preguntes com ara on és el Millet? No maten, no assassinen, no fereixen les persones físiques però sí l'ètica d'una societat i la de cadascú dels seus membres. Trenquen les regles del joc i a sobre encara es permeten el luxe de dir: eh! Yo no maté a Kennedy! Els  lladres de guant blanc són excel.lents per la ficció, i a la pantalla i a les novel.les sempre guanyen., però a la vida real ens estimem més que perdin i que els enxanpin.

De tota manera, com a ciutadana i defensora dels "valors democràtics" crec que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari i que és la justícia la que ha de determinar la seva culpabilitat i les seves responsabilitats.A l'hora de parlar de les responsabilitats, però,  em surgeixen dubtes raonables. Un cop un jutge o un jurat popular dictamina la culpabilitat, qui determina les responsabilitats?. Al meu parer ningú.. Ells ( o elles) haurien de repondre amb el seu patrimoni i rescabalar el dany que han fet a la societat. Tornar a la societat tot allò que li han pres.  Però és clar tot ho tenen a nom de la dona, del nét o de la seva mascota o bé han decidit dipositar-ho en un paradís fiscal. Potser sóc ingenua però encara penso que en un futur, hi haurà lleis que limitaran aquests abusos. La veritat és que com que jo d'economia no hi entenc ni un borrall i de finances i fiscalitat encara menys, em costa de creure que  quan es fa una declaració de béns ningú trobi estrany que només declarin que tenen una bicicleta o una plaça de pàrquing en un edifici atrotinat.

En arribar al metro he sentit per megafonia que a partir d'ara viatjar sense bitllet es penalitzarà amb 100€. Semblava una pel.lícula del futur en la qual et van repetint missatges per controlar la teva voluntat. Però si ho fan amb els petits defraudadors de bitllets, perquè no fan el mateix amb els grans?. A les ciutats i als transport públics,podrien anar recordant per megafonia que els estafadors hauran de pagar un multa de tants euros i que si ho tenen tot a nom dels parents, serà el seu problema perquè igualment respondran amb el seu patrimoni.

Tant de bó en un futur no hàgim de veure pisos de protecció ofcial per estafadors que s'han quedat sense res perquè tot ho tenien a nom dels altres. Només faltaria que a sobre tinguessin vivenda gratuïta.!

LOPE TAMBÉ SOMIAVA

L’altre dia mentre cuinava, escoltava per la ràdio un psicòleg que parlava sobre els somnis. Deia que tenim períodes intermitents de son profund i altres en els que somiem. També deia que no som tan originals i que normalment tots somiem coses semblants que posen de manifest les nostres pors i aspectes de la nostra personalitat i de la nostra vida que ens espanten. Avui he somiat que no sabia fer res, que m’avergonyia d’estar a nosequin lloc perquè era incapaç de posar en pràctica cap habilitat. M’he despertat angoixada i pensarosa, dubtant de les meves capacitats. Per sort, he anat a la dutxa i he pogut recordar com s’obria l’aixeta i quin era el flascó del sabó. Després m’he fet un cafetonet i unes torrades, i sortosament he estat capaç de fer servir la torradora i la cafetera sense cap problema. Estic salvada!, he pensat.

He estat a punt de consultar per internet quin era el significat del meu somni però finalment he desistit. M’he estimat més pensar sobre mi mateixa i analitzar l’estat de la qüestió. Només se m’ha acudit una explicació: segurament he somiat això perquè en el fons no tinc prou seguretat, però qui la té? Suposo que formo part d’un grup humà que té aquest mateix somni de tant en tant i he decidit no pensar-hi més i posar-me a prova. He obert l’ordinador i m’ha agafat pànic escènic. Sabré escriure una frase? Com que encara estava una mica espantada, he seguit el vell recurs que feia servir quan era petita alhora d’escriure una redacció de tema lliure. Començava dient  “La professora ens ha encarregat que fem una redacció i jo no sabia exactament de què havia de parlar però he decidit començar..”  i d’aquesta manera  al més pur estil del sonet “De repente” de Lope de Vega aconseguia fer un text sense haver de dir massa cosa. “Un soneto me manda hacer Violante y en mi vida me he visto en tal aprieto...”

Em consolo pensant que potser Lope també havia somiat que no sabia fer res i que en aixecar-se de dormir va comprovar si recordava com menjar-se un plat de sopes escaldades amb cansalada mentre s’enfrontava davant d’un paper tot provant d’escriure el sonet.   

NORMES, VALORS I E-EINES

El meu pare era  d’aquells mestres que treien el millor de cada alumne. Un mestre que segurament va cometre errors però que més enllà dels convencionalismes i del sistema, creia en les persones i procurava treure el millor de cadascú. Els mestres son peces claus en el procés educatiu dels alumnes. No cal que siguin herois, no cal que en sàpiguen més que ningú però sí que cal que creguin en el que fan. El sistema, però,  ajuda poc. Es un sistema obsolet que s’ha anat repintant amb reformes pretesament progressistes però sense qüestionar-ne l’essència. 

Som una societat TIC,  una societat 2.0. No som  la societat il·lustrada ni la societat de la revolució industrial. Per tant no podem continuar fent servir ni els mètodes enciclopèdics ni preparar als alumnes per la producció. Hem d’acceptar el que som, una societat basada en la informació, la comunicació, els serveis,  la tecnologia. Observo astorada la doble moral: pares enganxats als seus Iphones que castiguen els seus fills perquè tot el dia tenen  l’ordinador obert i estan pendents del mòbil. És hora de fer servir les TIC per motivar, per ensenyar, ..qualsevol suport és bo per aprendre,..  Trobo molt simptomàtic que avui en dia encarar no hi hagi alguna assignatura que es digui : aprendre a través del xarxa o alguna cosa així. Els alumnes han de saber fer servir les e-eines, s’ha d’aprofitar les seves habilitats  per construir coneixement.

D’altra banda, encara hi ha molts professors que parlen del coeficient intel·lectual amb determinisme luterà. Un concepte que  va crear Binet a principis del segle XX per identificar alumnes amb necessitats educatives especials i que avui sembla superat. Gardner parla de les intel·ligències múltiples. Intel·ligència lògico- matemàtica, lingüístico-verbal , visual-espaial, musical, coroporal-cinèsica,..   Encara n’hi ha que cataloguen els alumnes en funció dels resultats d’un test que la única cosa que reflecteix és l’habilitat de l’alumne per fer aquell test. Més enllà, el que val és l’observació. Conèixer els alumnes, saber quines són les seves capacitats i potenciar-les.

Els continguts dels programes educatius son obsolets. Els que jo vaig estudiar són molt similars als que han estudiat els meus fills. Les assignatures clàssiques continuen tenint el mateix format: anacrònic. El món ha avançat a passos gegantins i per comprendre’l cal  canviar els continguts. El canvi és bo i només ens fa por quan no estem preparats. 

El que sempre necessitaran els alumnes son normes i valors bàsics, essencials que els ajudin a ser millors ciutadans, millors persones.

Tal com diu Ken Robinson, expert en desenvolupament i creativitat, “elevar els estàndards d’educació no serveix de res si aquets estàndards no són vàlids”. Jo ja fa temps que els vaig començar a canviar pel meu compte i normalment el test d’intel·ligència que els hi han fet als meus fills els llenço a les escombraries. Això sí, a casa hi ha normes, valors i e-eines,...

Estimat Cho Son-Il

El poble de la meva mare és un poble molt petit que durant sis mesos l’any fa olor de calçot. Fa uns quants dies, mentre llegia La Vanguardia, em va sorprendre trobar-lo relacionat amb la mort de Kim Jong Il. Em vaig quedar astorada en assabentar-me  de que un tal Alejandro Cao de Benós té  una casa a Salomó. El vaig reconèixer perquè l’havia vist en un programa de  televisió cantant les excel·lències del  règim de Corea del Nord en qualitat de delegat especial honorari.  Em vaig dedicar a fer una passejada virtual pel seu web i vaig llegir el que vaig poder sobre aquest personatge. En aquesta anàlisi superficial i poc rigorosa, vaig trobar-hi, però,  indicis sospitosos.

Més enllà de la politologia, ciència de la qual en sóc una absoluta ignorant. Sé que a Corea del Nord hi ha una dictadura comunista que la manté en un estat d’autarquia econòmica. He llegit que hi ha molts coreans que no recorden l’última vegada que van menjar  un ou i també sé que tots els ciutadans de Pyongyang  van rebre bacallà fresc  en honor a la memòria de “l’estimat líder”.  He vist fotografies de l’estimat líder, ben grasset, per cert i del seu fill que també té la cara ben lluenta. El Sr. Cao tampoc fa cara de passar gaire gana. A la seva pàgina web  hi ha moltes fotografies  i la majoria són de tiberis. Es veu gent gaudint de bons àpats en els que no hi falta peix, carn, verdures ni fruita i tot regat amb ampolles d’una beguda que sembla Cocacola i amb cervesa.

Segons diu el Sr. Cao, a Corea del Nord,  el poble és l’amo dels mitjans de producció i es tracta d’un sistema democràtic en el qual els ciutadans escullen lliurement el seus representants.  Tots els sistemes tenen les seves pròpies contradiccions, no ens enganyem , però encara que també ens enganyin, nosaltres, al menys   podem comprar peix congelat  sense haver d’esperar que hi hagi funerals oficials.

El Sr. Cao és un aristòcrata comunista i té el mateix dret a ser comunista que el que jo tinc a no ser-ho.  Però crec que  hauria de deixar de dir-se  Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez perquè aquests cognoms aristocràtics de la cultura occidental no s'adiuen amb el principi d’igualtat del comunisme. Els seus germans coreans d’adopció l’han batejat com a  Cho Son-Il i em sembla que li escau molt més . Mentre Cho Son –Il  entra i surt del país, menja el que vol i cobra un sou, la resta dels seus germans  reben un tall de bacallà fresc de tant en tant. És clar que també n’hi ha que es moren de gana.  Espero que la propera vegada que vagi a Salomó no em trobi a un estimat líder, en comptes de l’Anton, l’alcalde. Tant de bo que en un futur em trobi molts coreans nordcoreans fent calçotades. Mentre, els desitjo que arribin dies més bons amb la cançó Our day will come. http://www.youtube.com/watch?v=oLwccfUjdUk