LOPE TAMBÉ SOMIAVA

L’altre dia mentre cuinava, escoltava per la ràdio un psicòleg que parlava sobre els somnis. Deia que tenim períodes intermitents de son profund i altres en els que somiem. També deia que no som tan originals i que normalment tots somiem coses semblants que posen de manifest les nostres pors i aspectes de la nostra personalitat i de la nostra vida que ens espanten. Avui he somiat que no sabia fer res, que m’avergonyia d’estar a nosequin lloc perquè era incapaç de posar en pràctica cap habilitat. M’he despertat angoixada i pensarosa, dubtant de les meves capacitats. Per sort, he anat a la dutxa i he pogut recordar com s’obria l’aixeta i quin era el flascó del sabó. Després m’he fet un cafetonet i unes torrades, i sortosament he estat capaç de fer servir la torradora i la cafetera sense cap problema. Estic salvada!, he pensat.

He estat a punt de consultar per internet quin era el significat del meu somni però finalment he desistit. M’he estimat més pensar sobre mi mateixa i analitzar l’estat de la qüestió. Només se m’ha acudit una explicació: segurament he somiat això perquè en el fons no tinc prou seguretat, però qui la té? Suposo que formo part d’un grup humà que té aquest mateix somni de tant en tant i he decidit no pensar-hi més i posar-me a prova. He obert l’ordinador i m’ha agafat pànic escènic. Sabré escriure una frase? Com que encara estava una mica espantada, he seguit el vell recurs que feia servir quan era petita alhora d’escriure una redacció de tema lliure. Començava dient  “La professora ens ha encarregat que fem una redacció i jo no sabia exactament de què havia de parlar però he decidit començar..”  i d’aquesta manera  al més pur estil del sonet “De repente” de Lope de Vega aconseguia fer un text sense haver de dir massa cosa. “Un soneto me manda hacer Violante y en mi vida me he visto en tal aprieto...”

Em consolo pensant que potser Lope també havia somiat que no sabia fer res i que en aixecar-se de dormir va comprovar si recordava com menjar-se un plat de sopes escaldades amb cansalada mentre s’enfrontava davant d’un paper tot provant d’escriure el sonet.   

NORMES, VALORS I E-EINES

El meu pare era  d’aquells mestres que treien el millor de cada alumne. Un mestre que segurament va cometre errors però que més enllà dels convencionalismes i del sistema, creia en les persones i procurava treure el millor de cadascú. Els mestres son peces claus en el procés educatiu dels alumnes. No cal que siguin herois, no cal que en sàpiguen més que ningú però sí que cal que creguin en el que fan. El sistema, però,  ajuda poc. Es un sistema obsolet que s’ha anat repintant amb reformes pretesament progressistes però sense qüestionar-ne l’essència. 

Som una societat TIC,  una societat 2.0. No som  la societat il·lustrada ni la societat de la revolució industrial. Per tant no podem continuar fent servir ni els mètodes enciclopèdics ni preparar als alumnes per la producció. Hem d’acceptar el que som, una societat basada en la informació, la comunicació, els serveis,  la tecnologia. Observo astorada la doble moral: pares enganxats als seus Iphones que castiguen els seus fills perquè tot el dia tenen  l’ordinador obert i estan pendents del mòbil. És hora de fer servir les TIC per motivar, per ensenyar, ..qualsevol suport és bo per aprendre,..  Trobo molt simptomàtic que avui en dia encarar no hi hagi alguna assignatura que es digui : aprendre a través del xarxa o alguna cosa així. Els alumnes han de saber fer servir les e-eines, s’ha d’aprofitar les seves habilitats  per construir coneixement.

D’altra banda, encara hi ha molts professors que parlen del coeficient intel·lectual amb determinisme luterà. Un concepte que  va crear Binet a principis del segle XX per identificar alumnes amb necessitats educatives especials i que avui sembla superat. Gardner parla de les intel·ligències múltiples. Intel·ligència lògico- matemàtica, lingüístico-verbal , visual-espaial, musical, coroporal-cinèsica,..   Encara n’hi ha que cataloguen els alumnes en funció dels resultats d’un test que la única cosa que reflecteix és l’habilitat de l’alumne per fer aquell test. Més enllà, el que val és l’observació. Conèixer els alumnes, saber quines són les seves capacitats i potenciar-les.

Els continguts dels programes educatius son obsolets. Els que jo vaig estudiar són molt similars als que han estudiat els meus fills. Les assignatures clàssiques continuen tenint el mateix format: anacrònic. El món ha avançat a passos gegantins i per comprendre’l cal  canviar els continguts. El canvi és bo i només ens fa por quan no estem preparats. 

El que sempre necessitaran els alumnes son normes i valors bàsics, essencials que els ajudin a ser millors ciutadans, millors persones.

Tal com diu Ken Robinson, expert en desenvolupament i creativitat, “elevar els estàndards d’educació no serveix de res si aquets estàndards no són vàlids”. Jo ja fa temps que els vaig començar a canviar pel meu compte i normalment el test d’intel·ligència que els hi han fet als meus fills els llenço a les escombraries. Això sí, a casa hi ha normes, valors i e-eines,...

Estimat Cho Son-Il

El poble de la meva mare és un poble molt petit que durant sis mesos l’any fa olor de calçot. Fa uns quants dies, mentre llegia La Vanguardia, em va sorprendre trobar-lo relacionat amb la mort de Kim Jong Il. Em vaig quedar astorada en assabentar-me  de que un tal Alejandro Cao de Benós té  una casa a Salomó. El vaig reconèixer perquè l’havia vist en un programa de  televisió cantant les excel·lències del  règim de Corea del Nord en qualitat de delegat especial honorari.  Em vaig dedicar a fer una passejada virtual pel seu web i vaig llegir el que vaig poder sobre aquest personatge. En aquesta anàlisi superficial i poc rigorosa, vaig trobar-hi, però,  indicis sospitosos.

Més enllà de la politologia, ciència de la qual en sóc una absoluta ignorant. Sé que a Corea del Nord hi ha una dictadura comunista que la manté en un estat d’autarquia econòmica. He llegit que hi ha molts coreans que no recorden l’última vegada que van menjar  un ou i també sé que tots els ciutadans de Pyongyang  van rebre bacallà fresc  en honor a la memòria de “l’estimat líder”.  He vist fotografies de l’estimat líder, ben grasset, per cert i del seu fill que també té la cara ben lluenta. El Sr. Cao tampoc fa cara de passar gaire gana. A la seva pàgina web  hi ha moltes fotografies  i la majoria són de tiberis. Es veu gent gaudint de bons àpats en els que no hi falta peix, carn, verdures ni fruita i tot regat amb ampolles d’una beguda que sembla Cocacola i amb cervesa.

Segons diu el Sr. Cao, a Corea del Nord,  el poble és l’amo dels mitjans de producció i es tracta d’un sistema democràtic en el qual els ciutadans escullen lliurement el seus representants.  Tots els sistemes tenen les seves pròpies contradiccions, no ens enganyem , però encara que també ens enganyin, nosaltres, al menys   podem comprar peix congelat  sense haver d’esperar que hi hagi funerals oficials.

El Sr. Cao és un aristòcrata comunista i té el mateix dret a ser comunista que el que jo tinc a no ser-ho.  Però crec que  hauria de deixar de dir-se  Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez perquè aquests cognoms aristocràtics de la cultura occidental no s'adiuen amb el principi d’igualtat del comunisme. Els seus germans coreans d’adopció l’han batejat com a  Cho Son-Il i em sembla que li escau molt més . Mentre Cho Son –Il  entra i surt del país, menja el que vol i cobra un sou, la resta dels seus germans  reben un tall de bacallà fresc de tant en tant. És clar que també n’hi ha que es moren de gana.  Espero que la propera vegada que vagi a Salomó no em trobi a un estimat líder, en comptes de l’Anton, l’alcalde. Tant de bo que en un futur em trobi molts coreans nordcoreans fent calçotades. Mentre, els desitjo que arribin dies més bons amb la cançó Our day will come. http://www.youtube.com/watch?v=oLwccfUjdUk