VENÈCIA SENSE FLAIRES

Des  que tinc ús de raó els meus records tenen música. Tinc bandes sonores per tots els moments de la vida, una mena de fil musical que sempre m’acompanya. La música em fa moure l’ànima i amb aquest moviment em regenero i m’airejo. Quin gran plaer posar una cançó de l’Estrella Morente o la seguidilla de Carmen i deixar que travessin els porus de la meva pell mentre noto que se m’eixampla el cor. O posar la ràdio quan em dutxo mentre sona una cançó dels vuitanta. Com vaig plorar amb Madame Butterfly  i com m’agrada ballar imitant la Rafaella Carrá mentre escolto el CD que em va regalar un amic. A banda d’escoltar-les, tinc totes les melodies en una mena de disc dur mental i constantment em venen al cap.  No sé si això es deu a algun gen estrany o si comparteixo amb altres persones un cromosoma que encara s’ha de descobrir (el parell 24 que sintonitza bandes sonores).  A aquesta  afició o fixació (digueu-li com vulgueu) últimament li he trobat una nova utilitat: quan algú no em fa gaire el pes li busco una banda sonora que li escaigui i  així, en comptes de malparlar-ne, quan el veig, poso la banda (física o virtualment) i ja em sento molt millor. Per exemple, hi havia un antic cap que passava moltes hores llegint el diari i movent-se amunt i avall improductivament. Per si això no era suficient, els dijous al matí anava a navegar. Quan ens venia a dir adéu, jo posava la sintonia de Vacaciones en el mar i la meva companya i jo el saludàvem amb la ma tot emulant un comiat en el pont d’un vaixell de luxe (no us imagineu el Costa Concòrdia !).

Les melodies emfatitzen l’alegria, amorteixen la pena, acompanyen  el plor, estimulen el somriure i comuniquen emocions. La música toca una part del nostre esperit i ens evoca temps, moments, sentiments i éssers estimats. La música comunica i transmet. Per comprovar-ho només cal veure The artist. Diuen que és una pel·lícula muda però jo no hi estic d’acord.  A la pel·lícula no es fa servir el llenguatge verbal però sí que s’empra el llenguatge musical, i el llenguatge musical no és mut (és evident)

M’he adonat que la pituïtària em funciona exactament igual que la memòria musical. Reconeixia l’individu que navegava perquè desprenia  uns efluvis de naftalina i casa sense ventilar. Tinc una gama de flaires que em recorden persones, moments i situacions i que m’activen emocions.  Malauradament he passat uns quants anys amb l’olfacte afectat per una al·lèrgia i el noranta per cent dels últims temps no he pogut gaudir d’aquest sentit. El mes de desembre vaig estar a Venècia i no vaig tenir ni olor ni gust en cap moment.  Em va fer molta ràbia menjar pizza sense poder assaborir el gustet de la mozzarella,  passejar pels canals sense sentir la pudor d’aigua estancada o entrar a la catedral de Sant Marc sense poder inhalar les flaires del passat. Escoltar la música dels gondolers sense la fortor del canal no té cap gràcia, us ho asseguro. Venècia sense olor (ni pudor) és com “Venecia sin ti”.

Per sort he recuperat força l’olor i el gust. Hauré de tornar a Venècia per visitar-la mentre m’insufla les seves flaires. Espero que quan hi pugui anar no em trobi una Venècia muda...bé, si la hi trobo sempre serà una bona excusa per poder-hi tornar!

DE L'ARROSSADA AL CAPITAL ERÒTIC

Fa un parell o tres d’anys que organitzem una arrossada familiar. Ens reunim uns cinquanta parents en un entorn rural del qual tots procedim. Aquestes trobades duren tot el dia i ens permeten retrobar-nos  generacionalment. Després de dinar, a l’hora del cafè, venen les xerrades entranyables, els acudits, les confidències,.. A l’última trobada, que  va ser l’estiu passat, un cosí de la meva mare ens va delectar  amb una demostració de la tècnica Nadeau. Els que estàvem al voltant vam esclafir a riure, perquè els exercicis estan basats en la rotació de la pelvis i els moviments pèlvics mai deixen indiferent.  El Pitu (que així es diu l’esmentat cosí) ens va assegurar que feia els tres exercicis cada dia  des de feia anys i que mai més havia tingut mal d’esquena, que no havia de prendre “all bran” i que es sentia molt més flexible...Jo em vaig quedar amb el nom de la tècnica i el dilluns següent ho vaig buscar per internet. Em van semblar uns exercicis molt relaxants i molt agradables de fer. El mestre és un  senyor d’origen egipci que es diu Tarik i que t’encomana ganes de fer-los. No els faig cada dia però procuro fer-los sempre que puc .

Al cap d’uns mesos vaig veure per la televisió un programa sobre gimnàstica facial. Em va semblar que pel poc que costava valia la pena provar-ho. Per internet vaig buscar  els exercicis que em feien més el pes i finalment em vaig quedar amb la Ligia Azevedo. Intento fer els exercicis gairebé cada dia i la veritat és que em penso que funcionen perquè últimament tothom em diu que faig més bona cara.

Avui llegeixo al diari l’opinió d’una sociòloga, Catherine Hakim, que diu que la bellesa s’hereta però que l’atractiu es pot treballar. De fet això ja m’ho va dir el meu nebot Bernat quan tenia cinc anys. Un dia a la platja, en sentir que la meva germana (la seva mare) deia que com que te cara de nen gran no l’havia pogut vestir com un  bebè, ens va deixar  anar : Per favorrr,  tothom té la cara que té quan neix !  Hakim diu que el repartiment de la bellesa i de la intel·ligència és aleatori però que l’atractiu personal depèn abans que res  de tu mateix.   L’atractiu personal ( al qual ella anomena capital  eròtic) depèn de sis factors: el primer la bellesa facial ( hi ha bones cremes i gimnàstica facial); el segon la bellesa corporal  (que es pot treballar amb el mètode Nadeau),  el tercer és el bon gust ( aquest no sé com treballar-lo), el quart la vitalitat, l’energia que dones als altres,  el cinquè consisteix en saber ser interessant tot interessant-se pels altres. El sisè és l’atractiu sexual.

Segons la teoria de Hakim veig que fer els exercicis no em farà cap mal, ans el contrari , augmentarà el meu capital eròtic i si a sobre tinc cura de tots els altres aspectes, això ja promet.  Ah!  i a més cal tenir en compte que tot això no costa ni un euro . Així doncs, perquè no provar-ho?

MALFACTORS DE L'ÈTICA SOCIAL

Avui, abans de marxar de la feina, he estat parlant amb la meva companya sobre els pros i els contres del nostre sistema. Inevitablement ha sortit la questió dels estafadors, dels defraudadors, d'aquells que  en diem lladres de guant blanc. I preguntes com ara on és el Millet? No maten, no assassinen, no fereixen les persones físiques però sí l'ètica d'una societat i la de cadascú dels seus membres. Trenquen les regles del joc i a sobre encara es permeten el luxe de dir: eh! Yo no maté a Kennedy! Els  lladres de guant blanc són excel.lents per la ficció, i a la pantalla i a les novel.les sempre guanyen., però a la vida real ens estimem més que perdin i que els enxanpin.

De tota manera, com a ciutadana i defensora dels "valors democràtics" crec que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari i que és la justícia la que ha de determinar la seva culpabilitat i les seves responsabilitats.A l'hora de parlar de les responsabilitats, però,  em surgeixen dubtes raonables. Un cop un jutge o un jurat popular dictamina la culpabilitat, qui determina les responsabilitats?. Al meu parer ningú.. Ells ( o elles) haurien de repondre amb el seu patrimoni i rescabalar el dany que han fet a la societat. Tornar a la societat tot allò que li han pres.  Però és clar tot ho tenen a nom de la dona, del nét o de la seva mascota o bé han decidit dipositar-ho en un paradís fiscal. Potser sóc ingenua però encara penso que en un futur, hi haurà lleis que limitaran aquests abusos. La veritat és que com que jo d'economia no hi entenc ni un borrall i de finances i fiscalitat encara menys, em costa de creure que  quan es fa una declaració de béns ningú trobi estrany que només declarin que tenen una bicicleta o una plaça de pàrquing en un edifici atrotinat.

En arribar al metro he sentit per megafonia que a partir d'ara viatjar sense bitllet es penalitzarà amb 100€. Semblava una pel.lícula del futur en la qual et van repetint missatges per controlar la teva voluntat. Però si ho fan amb els petits defraudadors de bitllets, perquè no fan el mateix amb els grans?. A les ciutats i als transport públics,podrien anar recordant per megafonia que els estafadors hauran de pagar un multa de tants euros i que si ho tenen tot a nom dels parents, serà el seu problema perquè igualment respondran amb el seu patrimoni.

Tant de bó en un futur no hàgim de veure pisos de protecció ofcial per estafadors que s'han quedat sense res perquè tot ho tenien a nom dels altres. Només faltaria que a sobre tinguessin vivenda gratuïta.!