Només tenim el temps

Sempre m'ha agradat escriure i sovint havia somiat en escriure un llibre. Ho veia, però, com una mena de quimera, com un món (el de la literatura) que potser m'aniria massa gran. Uns mesos abans de crear aquest blog i a partir d'una experiència vital (que podreu conèixer quan  llegiu el llibre) vaig decidir que havia arribat l'hora. Sí, era el meu somni, i havia de fer tot el possible per materialitzar-lo. Em vaig cansar de parlar en condicional. Jo voldria, si jo.., i vaig decidir passar a l'acció. La il.lusió i la perseverança m'han acompanyat durant tot el temps que m'he dedicat a fer-lo. He après, m'he equivocat, he reescrit, m'he emocionat i he rigut... He tingut la temptació de destruir-lo un parell de vegades, però (potser per sort) no ho vaig fer.

Ahir, un dia després de l'aniversari de la meva mare, el vaig acabar. De sobte em vaig sentir buida i vaig tenir por. Fa més d'un any que hi dono voltes, que imagino escenes, que escric mentalment un capítol, que faig cerques, que consulto sinònims,.. El llibre ha esdevingut una motivació molt important. Ens hem fet amics. Ha esta el meu confident i el meu testimoni.

L'he fet arribar a alguns familiars i amics íntims..i també a dues persones que viuen de la literatura. Ara és el moment de la veritat. Estic trasbalsada. Tinc pànic escènic. Jo he fet la feina. Ara us toca a vosaltres.

Alea jacta est!

ELS CAPS QUE NO ESTIMAVEN LES SECRETARIES

Fa molts anys que treballo de secretària. Ser-ho no era el meu somni, però intento fer la meva feina de la millor manera possible. Hi ha companyes que s’autoanomenen col·laboradores, assistents o altres coses semblants. Jo, després de molts anys, he aconseguit pronunciar la paraula sense haver de recórrer a eufemismes.  En part ho dec  als anys, que et donen seguretat i confiança i en part perquè me’n vaig adonar fa temps que no tothom té qualitats per  ser una bona secretària.

He tingut caps de tota mena, malauradament, però, tots tenen una cosa en comú: Mai han estimat les secretaries. Ho noto sobre tot quan els passo una trucada i es veuen obligats a parlar amb la secretària de la persona amb la que volien contactar.. No hi ha res que els empipi més.  M’han cridat l’atenció moltíssimes vegades per no aguantar suficientment una trucada. Suposo que per ells és denigrant adreçar-se a una secretària. Això sí, quan la secretària aconsegueix unes entrades gratis per anar al teatre o al futbol, llavors sí que hi parlen.

Potser  algun dels caps que he tingut està casat amb alguna secretària. Llavors a casa li deu demanar al seu fill o algun parent que li faci d’intermediari o parla directament amb ella? Secretaries del món continueu així, discretes, pacients i eficaces.. Encara que ells no ens estimin, que tampoc ens fa falta, nosaltres  continuarem fent la feina.

REGALAR TEMPS

En aquests temps difícils, complicats i  líquids, voldria fer un cant a la vida, als lligams sòlids i a les coses que realment valen la pena. En aquests moments, és fàcil deixar-se portar per les presses, pel aquí i l'ara i enrolar-se en un etern neguit que no ens deixa respirar. En aquest món nostre, és fàcil no voler comprometre’s per evitar el dolor.  Tenim molts coneguts de xarxa amb els qui tenim relacions virtuals i dediquem molt de temps a coses absurdes, sense adonar-nos-en que només tenim una vida i que el nostre tresor més gran és el temps.

És justament del temps que us volia parlar. No d’aprofitar el temps treballant més i dormint menys, sinó de regalar temps. Temps per la família, temps pels amics. Regalar el nostre temps per escoltar, per compartir, per acompanyar,... Les relacions fetes a base de temps i de dedicació produeixen lligams sòlids que ens fan sentir que formem part d’alguna cosa important.

Les persones més felices que he conegut són les que regalen molt de temps als altres. Les que s’uneixen als demés cercant les fortaleses alienes i les pròpies. D’aquesta manera es teixeixen unes teles precioses que t’embolcallen i et donen força.

Però de les persones felices també he après que per poder donar, s’ha de tenir consciència d’ un mateix.  Seure una estoneta, tancar els ulls, respirar mentre escoltem una música que ens acarona l’ànima sota la llum d’una espelma que ens acompanya.

Regalem temps i regalem-nos moments de pau  per poder esdevenir teixidors de teles precioses.

HE APRÈS MOLTES COSES DE TU

He après moltes coses de tu, tantes!

I sempre m’has donat pau

En el teu raconet encara s’hi nota el teu caliu

I sento les teves petjades petites en el passadís.

Has estat mare sense tenir fills

I t’he fet perdre hores de son

Juntes hem rigut i hem plorat

No sé si et vaig donar les gràcies

Tantes vegades com tu em vas agrair les meves foteses !

No em costa parlar de tu

però no trobo els mots escaients

Eres l’essència de tantes coses

que ara que ja no hi ets els teu perfum s’escampa per tot arreu.

Cada vegada eres més petita i tenies més fred

però ningú com tu ha sabut créixer tant

i transmetre tanta escalfor

Sempre parlaré de tu

No vull oblidar res del que em vas ensenyar

I et recordaré sense tristesa

Tot pensant en el teu somriure.

TOLERANTISME I NOVES VERSIONS MUSICALS

Una de les accepcions  de la paraula tolerància té a veure amb l’amplitud de mires, amb la flexibilitat i amb la capacitat de comprendre l’altre. Em refereixo a la disposició a admetre en els altres una manera de pensar, d' obrar o  d’esser, diferent de la nostra.  Hi ha una altre accepció que fa referència a la capacitat  d’habituar-se a l’ús continuat d‘una droga o d’un medicament o a la facultat de suportar aquest ús.

La paraula tolerància ha envaït els mitjans de comunicació, els discursos polítics i els programes educatius.  Ens han venut que sinó som  tolerants, som retrògrads, reaccionaris. L’abús de la paraula ha conduït al seu deteriorament. El seu significat s’ha desvirtuat i ara ser tolerant vol dir tenir la facultat d’empassar-s’ho tot.

Doncs jo vull reivindicar el dret a no ser tolerant davant de determinades actituds. Parlo per exemple de situacions que suposen la vulneració de compromisos. En concret, el dia 10 de maig no vaig poder tornar a casa en tren perquè uns piquets van impedir que es respectessin els serveis mínims. Davant d’això no penso ser tolerant. Tampoc  vull ser-ho davant dels defraudadors;  ni dels presidents de tribunals que fan viatgets a Marbella. No vull ser tolerant amb els polítics que fan servir la seva posició de poder per tenir el que volen sense posar-hi cap esforç.. ni amb els que han desviat els diners destinats a la cooperació per comprar-se pisos o per pagar honoraris a consultories fantasmes. Tampoc tolero el capteniment de certs parlamentaris valencians que fan soroll quan intervé una representant del grup de l’oposició amb l’anuència de la presidenta del  Parlament. Haig de ser tolerant amb els que defensen la desigualtat entre homes i dones adduint preceptes religiosos?. No hi ha cap divinitat que toleri el menys preu de gènere.  En aquests casos  no tinc disposició per admetre en els altres una manera d’obrar diferent de la meva. La seva llibertat acaba on comença la meva i la meva s’acaba on comença la d’ells. Sense aquest principi bàsic, és impossible vertebrar una societat.

Entre tots, hem d’inventar nous conceptes i dotar de contingut als que ja tenim. Aquest procés tan difícil en el món dels valors i dels principis és molt fàcil portar-lo al camí de la música. Hi ha cançons de les qual se n’han fet milers de versions i quan en sents una de nova potser encara t’agrada més que l’anterior. Per exemple la cançó  de Charles Trenet   Que reste t'il de nos amours, ha estat reinventada per  Frank Sinatra, Patrick Bruel, Rod Stewart, Nat King Cole, Gloria Lynne, Joao  Gilberto ,Gal Costa, Sam Cooke,..

Tant de bo siguem capaços de fer noves versions de la democràcia que ens portin cap a la superació de nosaltres mateixos i cap a  la recerca del bé de la societat. Només necessitem persones amb capacitat de transmetre l’essència dels conceptes des de la credibilitat i la coherència.

http://www.youtube.com/watch?v=xWAxaHuwg30  Charles Trenet

http://www.youtube.com/watch?v=XAof9MuQPLg Sam Cooke

CIBERFILLS I CORONATS

Vivim en una societat virtual, digital, 2.0, ... Jo sóc una gran defensora dels avenços tecnològics. Crec que  els nous mitjans ens ofereixen oportunitats infinites per aprendre, per comunicar-nos i per ensenyar. Però la tecnologia comporta també la mediatització de les nostres vides i l’aïllament. Ens creiem que el que passa realment és allò que els mitjans ens diuen que passa i aquest fet ens ha allunyat de la realitat, de l’única realitat que tenim: la nostra. Amb els fills passa el mateix. Ens han fet creure que un nen pot decidir quina roba s’ha de posar, què ha de menjar i  a quina hora ha d’anar a dormir. Els anuncis, les pel·lícules,  els vídeo jocs,...han  situat els nens en el centre.  Entre tots  hem coronat petits reis i petites reines ,.. i d’aquesta manera mentre abanderàvem  els valors democràtics, amb la pretensió de ser més oberts que els nostres pares, ens hem passat vint i cinc pobles..

Sortosament me’n vaig adonar de tot això fa uns divuit anys mentre comprava unes sabates per la meva filla. La dependenta ens va treure tres o quatre parells de sabates i jo li vaig preguntar a la meva filla quines li agradaven més.. Tot just vaig acabar de dir-ho, em vaig avergonyir. Què faig preguntant-li això a una nena de dos anys? Ràpidament  li vaig dir jo a la dependenta quines sabates ens quedaríem. Probablement en altres ocasions vaig cometre el mateix error i no vaig ser-ne conscient.... 

De tota manera, i malgrat les meves equivocacions,  quan he dit no he mantingut el no  i  sempre he tingut clares les normes fonamentals de convivència. Tal com diu Nora Rodríguez, escriptora i pedagoga, el respecte no és negociable, la salut no és negociable  i els valors de la família no son negociables. Hi ha altres aspectes, més secundaris que a mesura que creixen els fills i les filles es poden negociar. Però sempre hem de tenir clar que en el centre d’una família hi ha d’haver els pares o els que tenen cura dels nens. Hem de mirar els fills als ulls i dir-los el que creiem que és bo per ells. Sense por al conflicte. El conflicte sorgirà en molts moments però no ens ha de fer por si tenim molt clar on és el centre. No hem de mostrar-nos afeblits i hem de pensar que malgrat les nostres equivocacions, nosaltres sabem el que és millor per ells.  

Potser  el  Sr. Marichalar no hauria d’haver deixat que Felipe Froilán de Todos los Santos agafés l’escopeta . Al seu pare, li hagués anat bé reflexionar sobre on era el centre i sobre la coronació dels petits reis  a la nostra societat( tal com he dit més amunt).  De tota manera en el seu cas és més difícil perquè ja neixen coronats.

PARADISOS FISCALS I EL PARADÍS ETERN

Estic una mica cansada de sentir discursos que donen les culpes als altres, de comentaris deterministes i fatalistes que diuen que res no pot canviar i que els polítics sempre seran així,  de sentir a dir que els joves d’avui  són de sucre i cotó i de més coses que no esmentaré per no fer-me pesada. Si  al segle XVIII, els impulsors del moviment obrer  haguessin pensat el mateix, probablement ara els nostres fills treballarien a les mines catorze hores diàries.

Llegeixo que el ciutadà s’ha de conformar amb un minijob (una feina per sota de la seva qualificació i mal remunerada) per tal d’entrar dintre del sistema i aconseguir alguna cosa millor. Llegeixo també que el jutge de Palma de Mallorca ha decidit no imputar la infanta Cristina per tal d’evitar la seva estigmatització. Segons diu, no hi ha proves que indiquin que ella tingués coneixement de les activitats del seu marit que segons sembla (tothom és innocent mentre no es demostri el contrari) portava ingents quantitats de diners a paradisos fiscals. Mentre, els que cobrem nòmina pagàvem i paguem impostos per mantenir el sistema  en general i el sistema sanitari en particular. Un sistema sanitari públic d’alt nivell que el sogre del  duc ha fet servir en diverses ocasions. Suposo que per no ser estigmatitzat, van considerar que era millor tractar-lo com a tots els ciutadans.

Segons la historiadora Paola Lo Cascio, els orígens dels paradisos fiscals els hem de buscar a l’Edat moderna. Eren llocs on es refugiaven els vaixells per protegir-se dels pirates  o del mal temps.  L’expressió deriva de l’anglès  “ tax haven” que vol dir refugi i posteriorment va transformar-se en “tax heaven” (paradís fiscal). Avui en dia hi ha més paradisos fiscals que mai i el camí per fer-los desaparèixer no serà fàcil ( però no és impossible). En ells s’hi custodien diners de corporacions i d’organitzacions amb molt de poder i que exerceixen molta pressió. Ara son els pirates els que porten els seus tresors als “tax heaven”.

Els ciutadans hauríem de tenir consciència de ciutadans com els obrers dels segles XVIII i XIX tenien consciència de classe. Hauríem d’exercir de ciutadans. No es tracta de demanar paradisos fiscals per tothom  per tal de no ser estigmatitzats però si que podríem reivindicar que la legislació fiscal, la que regula la constitució de les societats, els impostos que han de pagar  les grans organitzacions fos més exigent. Exigir als nostres polítics, perquè són nostres, no ho oblidem, que no treballin al servei pirates sinó al servei dels ciutadans. Que no tinguin por de  que les empreses marxin a un altre lloc si els obliguen a seguir una normativa més estricte que  no els  permeti defugir les obligacions fiscals. Podem demanar que els que s’han embutxacat diners d’una manera il·lícita els retornin a la societat. Els hem de convèncer que el millor egoisme és ser solidari, com diu el doctor  Albert Novell. El doctor  Novell afirma que  la inversió més egoista que podrien fer els que evadeixen  impostos fóra donar-los a la Sanitat Pública perquè així s’allargarien la seva esperança de vida. O sigui que s’ho apuntin el sogre i el gendre...

Sé que podem fer això i molt més. Se que no és cap entelèquia. Sé que, tal com diu la cançó  ( 525.600 minutes del musical RENT )  hauríem de mesurar les estacions de l’any, la nostra vida  en la quantitat d’amor que donem i rebem, i no en els diners que podrem dipositar en els paradisos fiscals,.. Realment al paradís definitiu i etern hi arribem sense res,...  http://www.youtube.com/watch?v=HcSDli-Byn8&feature=related