LOPE TAMBÉ SOMIAVA

L’altre dia mentre cuinava, escoltava per la ràdio un psicòleg que parlava sobre els somnis. Deia que tenim períodes intermitents de son profund i altres en els que somiem. També deia que no som tan originals i que normalment tots somiem coses semblants que posen de manifest les nostres pors i aspectes de la nostra personalitat i de la nostra vida que ens espanten. Avui he somiat que no sabia fer res, que m’avergonyia d’estar a nosequin lloc perquè era incapaç de posar en pràctica cap habilitat. M’he despertat angoixada i pensarosa, dubtant de les meves capacitats. Per sort, he anat a la dutxa i he pogut recordar com s’obria l’aixeta i quin era el flascó del sabó. Després m’he fet un cafetonet i unes torrades, i sortosament he estat capaç de fer servir la torradora i la cafetera sense cap problema. Estic salvada!, he pensat.

He estat a punt de consultar per internet quin era el significat del meu somni però finalment he desistit. M’he estimat més pensar sobre mi mateixa i analitzar l’estat de la qüestió. Només se m’ha acudit una explicació: segurament he somiat això perquè en el fons no tinc prou seguretat, però qui la té? Suposo que formo part d’un grup humà que té aquest mateix somni de tant en tant i he decidit no pensar-hi més i posar-me a prova. He obert l’ordinador i m’ha agafat pànic escènic. Sabré escriure una frase? Com que encara estava una mica espantada, he seguit el vell recurs que feia servir quan era petita alhora d’escriure una redacció de tema lliure. Començava dient  “La professora ens ha encarregat que fem una redacció i jo no sabia exactament de què havia de parlar però he decidit començar..”  i d’aquesta manera  al més pur estil del sonet “De repente” de Lope de Vega aconseguia fer un text sense haver de dir massa cosa. “Un soneto me manda hacer Violante y en mi vida me he visto en tal aprieto...”

Em consolo pensant que potser Lope també havia somiat que no sabia fer res i que en aixecar-se de dormir va comprovar si recordava com menjar-se un plat de sopes escaldades amb cansalada mentre s’enfrontava davant d’un paper tot provant d’escriure el sonet.   

NORMES, VALORS I E-EINES

El meu pare era  d’aquells mestres que treien el millor de cada alumne. Un mestre que segurament va cometre errors però que més enllà dels convencionalismes i del sistema, creia en les persones i procurava treure el millor de cadascú. Els mestres son peces claus en el procés educatiu dels alumnes. No cal que siguin herois, no cal que en sàpiguen més que ningú però sí que cal que creguin en el que fan. El sistema, però,  ajuda poc. Es un sistema obsolet que s’ha anat repintant amb reformes pretesament progressistes però sense qüestionar-ne l’essència. 

Som una societat TIC,  una societat 2.0. No som  la societat il·lustrada ni la societat de la revolució industrial. Per tant no podem continuar fent servir ni els mètodes enciclopèdics ni preparar als alumnes per la producció. Hem d’acceptar el que som, una societat basada en la informació, la comunicació, els serveis,  la tecnologia. Observo astorada la doble moral: pares enganxats als seus Iphones que castiguen els seus fills perquè tot el dia tenen  l’ordinador obert i estan pendents del mòbil. És hora de fer servir les TIC per motivar, per ensenyar, ..qualsevol suport és bo per aprendre,..  Trobo molt simptomàtic que avui en dia encarar no hi hagi alguna assignatura que es digui : aprendre a través del xarxa o alguna cosa així. Els alumnes han de saber fer servir les e-eines, s’ha d’aprofitar les seves habilitats  per construir coneixement.

D’altra banda, encara hi ha molts professors que parlen del coeficient intel·lectual amb determinisme luterà. Un concepte que  va crear Binet a principis del segle XX per identificar alumnes amb necessitats educatives especials i que avui sembla superat. Gardner parla de les intel·ligències múltiples. Intel·ligència lògico- matemàtica, lingüístico-verbal , visual-espaial, musical, coroporal-cinèsica,..   Encara n’hi ha que cataloguen els alumnes en funció dels resultats d’un test que la única cosa que reflecteix és l’habilitat de l’alumne per fer aquell test. Més enllà, el que val és l’observació. Conèixer els alumnes, saber quines són les seves capacitats i potenciar-les.

Els continguts dels programes educatius son obsolets. Els que jo vaig estudiar són molt similars als que han estudiat els meus fills. Les assignatures clàssiques continuen tenint el mateix format: anacrònic. El món ha avançat a passos gegantins i per comprendre’l cal  canviar els continguts. El canvi és bo i només ens fa por quan no estem preparats. 

El que sempre necessitaran els alumnes son normes i valors bàsics, essencials que els ajudin a ser millors ciutadans, millors persones.

Tal com diu Ken Robinson, expert en desenvolupament i creativitat, “elevar els estàndards d’educació no serveix de res si aquets estàndards no són vàlids”. Jo ja fa temps que els vaig començar a canviar pel meu compte i normalment el test d’intel·ligència que els hi han fet als meus fills els llenço a les escombraries. Això sí, a casa hi ha normes, valors i e-eines,...

Estimat Cho Son-Il

El poble de la meva mare és un poble molt petit que durant sis mesos l’any fa olor de calçot. Fa uns quants dies, mentre llegia La Vanguardia, em va sorprendre trobar-lo relacionat amb la mort de Kim Jong Il. Em vaig quedar astorada en assabentar-me  de que un tal Alejandro Cao de Benós té  una casa a Salomó. El vaig reconèixer perquè l’havia vist en un programa de  televisió cantant les excel·lències del  règim de Corea del Nord en qualitat de delegat especial honorari.  Em vaig dedicar a fer una passejada virtual pel seu web i vaig llegir el que vaig poder sobre aquest personatge. En aquesta anàlisi superficial i poc rigorosa, vaig trobar-hi, però,  indicis sospitosos.

Més enllà de la politologia, ciència de la qual en sóc una absoluta ignorant. Sé que a Corea del Nord hi ha una dictadura comunista que la manté en un estat d’autarquia econòmica. He llegit que hi ha molts coreans que no recorden l’última vegada que van menjar  un ou i també sé que tots els ciutadans de Pyongyang  van rebre bacallà fresc  en honor a la memòria de “l’estimat líder”.  He vist fotografies de l’estimat líder, ben grasset, per cert i del seu fill que també té la cara ben lluenta. El Sr. Cao tampoc fa cara de passar gaire gana. A la seva pàgina web  hi ha moltes fotografies  i la majoria són de tiberis. Es veu gent gaudint de bons àpats en els que no hi falta peix, carn, verdures ni fruita i tot regat amb ampolles d’una beguda que sembla Cocacola i amb cervesa.

Segons diu el Sr. Cao, a Corea del Nord,  el poble és l’amo dels mitjans de producció i es tracta d’un sistema democràtic en el qual els ciutadans escullen lliurement el seus representants.  Tots els sistemes tenen les seves pròpies contradiccions, no ens enganyem , però encara que també ens enganyin, nosaltres, al menys   podem comprar peix congelat  sense haver d’esperar que hi hagi funerals oficials.

El Sr. Cao és un aristòcrata comunista i té el mateix dret a ser comunista que el que jo tinc a no ser-ho.  Però crec que  hauria de deixar de dir-se  Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez perquè aquests cognoms aristocràtics de la cultura occidental no s'adiuen amb el principi d’igualtat del comunisme. Els seus germans coreans d’adopció l’han batejat com a  Cho Son-Il i em sembla que li escau molt més . Mentre Cho Son –Il  entra i surt del país, menja el que vol i cobra un sou, la resta dels seus germans  reben un tall de bacallà fresc de tant en tant. És clar que també n’hi ha que es moren de gana.  Espero que la propera vegada que vagi a Salomó no em trobi a un estimat líder, en comptes de l’Anton, l’alcalde. Tant de bo que en un futur em trobi molts coreans nordcoreans fent calçotades. Mentre, els desitjo que arribin dies més bons amb la cançó Our day will come. http://www.youtube.com/watch?v=oLwccfUjdUk

Nadal, cadires i sociolectes

Aquest mes de desembre és diferent dels mesos de desembre dels darrers anys. En els carrers de la ciutat hi ha més silenci. Els guarniments son austers, gairebé imperceptibles. No hi ha llums als balcons i no se senten cançons... La gent mira però compra poc. No ho percebo amb nostàlgia pels temps que han passat però sí amb preocupació per tots aquells que es queden fora del sistema. El que acabo de dir podria considerar-se demagògia, de fet ho és, perquè res és més fàcil que commoure la gent tot aprofitant la conjuntura existent.  Això no vol dir, però que no m’interessi l'esdevenir dels més febles.

Dit això, em sento alleugerida. Amb la família, aquest any, hem fet pactes d’austeritat i això em treu la feixuga tasca de trencar-me les banyes pensant què li compro a aquest o aquesta altra. Em permet tenir més temps per pensar en altres coses, per qüestionar-me molts paràmetres i per posar en  valor els petits  gestos amb els que la quotidianitat m’obsequia constantment. En mig de tot això n’hi ha que fan servir l’enginy i creen nous negocis.  La Neus Quimasó  ha decidit anar a treure polls del cap a domicili. Té una tècnica molt acurada que li ha generat una demanda increïble..fins i tot ha creat una franquícia,.. N’hi ha d’altres que  van decidir fer-se endreçadores a domicili: endrecen biblioteques, rebosts, habitacions de joc,... Son emprenedores, persones espavilades que sempre miren endavant.

Com a contrapunt a aquestes persones emprenedores, hi ha les institucionalitzades. Una coneguda que  fa anys que es mou entre bambolines institucionals, em comenta que sempre  troba els mateixos personatges movent-se entre  l’escenari i el pati de butaques. Sembla aquell anunci de la firma Sueca que diu que el que més et ve de gust és anar del sofà al llit i del llit al sofà.  També s’assembla al joc de les cadires. La pena és que, com diu la meva confident, cada vegada hi posen una cadira de més i així mai ningú se’n va.

I tot això enmig del ¿Vale? de la princesa del pueblo. Diu el director de la Reial Acadèmia Espanyola que pobreta, l’hem de deixar expressar-se amb el seu sociolecte.  I aquí si que seré demagoga amb ganes. A  aquest insigne senyor li fa gràcia observar-la com a fenomen d’estudi  però aquí és on rau el problema. Què democratitza la societat, el futbol o el llenguatge?. Som una societat totalment classista i el signe més evident de la diferenciació és el  llenguatge. No cal potenciar la diferència, és molt millor llimar-la. Per enraonar bé cal pensar bé i per pensar bé s’ha d’enraonar bé.

Si continuem pensant que ja està bé el sociolecte de la princesa i si continuem permetent que els de les cadires continuïn donant voltes,  correm el risc de convertir el Parlament en un plató televisiu barroer.

Jo aquesta tarda passejaré per la ciutat, assaborint els guarniments austers i els petits gestos que em regala la quotidianitat. Això sí, intentaré expressar-me amb un sociolecte acurat i si veig alguna cadira buida, me l’enduré a casa.  

Del mite al pollastre

La filosofia no només és un conjunt de teories construides per persones lletrades que reflexionen sobre conceptes com ara l'existència, la llibertat o la transcendència. La filosofia forma part del nostre ésser i és el que dóna sentit a la nostra existència. Podem trobar filosofia de la bona a tot arreu. De fet conec el cas d'una secretària que va trobar un gran principi filosòfic al supermercat.

Vet aquí que una vegada hi havia una secretària que va anar a comprar un pollastre un dia de festa. Era festa però les botigues eren obertes. Estava molt amoïnada perquè s'havia passat el dia a casa fent dissabte i a sobre després havia decidit avançar la compra del divendres. Estava tan capficada amb la seva desgràcia que no s'adonava de la gran sort que tenia. Va anar a la secció de la carniceria i va demanar un pollastre de pagès. Per tal de ser cortès amb la venenedora li va dir que devia ser molt pesat anar a treballar quan els altres feien festa. La noia li va respondre que a ella li encantava anar a treballar els dies de festa perquè cobrava el doble i tenia menys feina. A sobre, va afegir, no tinc una feina gaire pesada i la veritat és que trobo que tinc molta sort.

La secretaria la va felicitar i li va dir que era ella la que buscava i creava la seva pròpia sort. Veure la vida des d'aquesta perspectiva era fruit d'una gran reflexió interna que de ben segur feia mentre tallava pollastres amb les mans sanguinolentes. Actuava segons la filosofia de Kant: la seva conducta podia ser elevada a principi universal. A partir d'ara, sempre que mengi o cuini un pollastre recordaré que el més important és com vius les coses que et passen.

PERSONES I PERSONATGES

Totes les persones, fins i tot les més honestes, tendim a interpretar algun personatge. Suposo que és una questió de supervivència, de voler projectar una imatge de nosaltres mateixos que ens ajudi a aconseguir els nostres objectius.Volem protegir-nos per tal que no ens fereixin. En aquest exercici quotidià hi ha, però, un perill: creure't que ets un dels personatges que interpretes i oblidar-te de la persona que ets.


Vivim uns temps de revisió de valors, de mort i de resorgiment, de pèrdua i d'oportunitat. És un bon moment per replantejar-nos qui som i per pensar en qui erem. Fa una mica de por, si. Mirar-nos al mirall desputllats ens aterra, però si aconseguim treure'ns la por, pot ser tota una experiència catàrtica. 
Intento ser cada vegada més persona i menys personatge però no és gens fàcil. 


Molts dels nostres responsables polítics representen molts personatges. Entre ells n'hi ha que fins i tot  interpreten personatges de cartó, que no fan cap acció efectiva. El problema pràctic és que cobren un sou per cadascun dels personatges que interpreten. Si només rebessin un sou com a persones potser podriem aconseguir un dèficit més proper als països capdavanters de la zona euro.


Acabo amb unes paraules robades al gran poeta Miquel Martí Pol  


"Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

CABANES INTERIORS O HABITACIONS VITALS?

M'he assabentat que hi ha una exposició al Centre José Guerrero de Granada que s'anomena "Cabañas para pensar". La mostra recull reproduccions de cabanes en les quals s'hi van recloure grans artistes, filòsofs o músics per "crear". Tots ells tenen un denominador comú: es reafirmen com individus diferents de la resta i reivindiquen un espai aïllat en el qual pugui tenir lloc "la creació". Molts creadors han sentit aquesta crida a la solitud per tal d'allunyar-se del soroll dels altres homes ( i dones).

Petrarca, a L'elogi de la vida retirada  exalça les virtuts de la vida solitària. No sóc una gran coneixedora de l'obra d'aquest precursor de l'humanisme, però se que va escriure L'elogi a la intimitat de la seva cabana, després d'haver viatjat i d'haver tingut moltes experiències amb  "els altres". La vida retirada mai és una vida retirada en sentit absolut. ´És un concepte relatiu que només podem comprendre en la mesura que existeixen "els altres".  D'altra banda a qui va destinada l'obra d'un creador ? Un autor, un artista crea per ser llegit, per ser criticat, per ser estudiat,..i per poder fer tot això també necessita "els altres".

Virginia Wolf en el seu llibre Una habitació pròpia  fa un pas endavant. Defensa que les dones per poder competir amb els homes com a creadores de literatura necessiten "unes guinees i una habitació pròpia". Aquest espai propi no és només un lloc físic, és un espai vital en el qual la dona ha de poder ser propietaria del seu temps. L'habitació pròpia la vas construint al llarg de la vida. La cova és un espai temporal, físic.

Jo sempre he tingut les millors idees mentre camino pels intersticis de la ciutat, envoltada de gent que va i ve. És clar que la meva creació és de segon ordre i que algú que llegeixi aquestes ratlles, pensarà que tan sols un excés de vanitat em pot portar a fer aquest afirmació. De tota manera, ben mirat, jo no creo, tan sols, combino, barrejo. Per poder crear s'ha de partir del no res i jo tan sols combino paraules de la manera que em sembla més adient. Per fer-ho, això si, m'instal.lo còmodament a la meva cabana interior. No necessito buscar-la, ni construir-ne cap, la porto sempre a dintre. ..Com a barrejadora o combinadora necessito la referència dels altres. Ja he dit moltes altres vegades que jo sóc en la mesura que em deixeu ser. Hi sou, doncs, existeixo.