divendres, 16 de desembre de 2011

Nadal, cadires i sociolectes

Aquest mes de desembre és diferent dels mesos de desembre dels darrers anys. En els carrers de la ciutat hi ha més silenci. Els guarniments son austers, gairebé imperceptibles. No hi ha llums als balcons i no se senten cançons... La gent mira però compra poc. No ho percebo amb nostàlgia pels temps que han passat però sí amb preocupació per tots aquells que es queden fora del sistema. El que acabo de dir podria considerar-se demagògia, de fet ho és, perquè res és més fàcil que commoure la gent tot aprofitant la conjuntura existent.  Això no vol dir, però que no m’interessi l'esdevenir dels més febles.
Dit això, em sento alleugerida. Amb la família, aquest any, hem fet pactes d’austeritat i això em treu la feixuga tasca de trencar-me les banyes pensant què li compro a aquest o aquesta altra. Em permet tenir més temps per pensar en altres coses, per qüestionar-me molts paràmetres i per posar en  valor els petits  gestos amb els que la quotidianitat m’obsequia constantment. En mig de tot això n’hi ha que fan servir l’enginy i creen nous negocis.  La Neus Quimasó  ha decidit anar a treure polls del cap a domicili. Té una tècnica molt acurada que li ha generat una demanda increïble..fins i tot ha creat una franquícia,.. N’hi ha d’altres que  van decidir fer-se endreçadores a domicili: endrecen biblioteques, rebosts, habitacions de joc,... Son emprenedores, persones espavilades que sempre miren endavant.
Com a contrapunt a aquestes persones emprenedores, hi ha les institucionalitzades. Una coneguda que  fa anys que es mou entre bambolines institucionals, em comenta que sempre  troba els mateixos personatges movent-se entre  l’escenari i el pati de butaques. Sembla aquell anunci de la firma Sueca que diu que el que més et ve de gust és anar del sofà al llit i del llit al sofà.  També s’assembla al joc de les cadires. La pena és que, com diu la meva confident, cada vegada hi posen una cadira de més i així mai ningú se’n va.
I tot això enmig del ¿Vale? de la princesa del pueblo. Diu el director de la Reial Acadèmia Espanyola que pobreta, l’hem de deixar expressar-se amb el seu sociolecte.  I aquí si que seré demagoga amb ganes. A  aquest insigne senyor li fa gràcia observar-la com a fenomen d’estudi  però aquí és on rau el problema. Què democratitza la societat, el futbol o el llenguatge?. Som una societat totalment classista i el signe més evident de la diferenciació és el  llenguatge. No cal potenciar la diferència, és molt millor llimar-la. Per enraonar bé cal pensar bé i per pensar bé s’ha d’enraonar bé.
Si continuem pensant que ja està bé el sociolecte de la princesa i si continuem permetent que els de les cadires continuïn donant voltes,  correm el risc de convertir el Parlament en un plató televisiu barroer.
Jo aquesta tarda passejaré per la ciutat, assaborint els guarniments austers i els petits gestos que em regala la quotidianitat. Això sí, intentaré expressar-me amb un sociolecte acurat i si veig alguna cadira buida, me l’enduré a casa.  

1 comentari: