VENÈCIA SENSE FLAIRES

Des  que tinc ús de raó els meus records tenen música. Tinc bandes sonores per tots els moments de la vida, una mena de fil musical que sempre m’acompanya. La música em fa moure l’ànima i amb aquest moviment em regenero i m’airejo. Quin gran plaer posar una cançó de l’Estrella Morente o la seguidilla de Carmen i deixar que travessin els porus de la meva pell mentre noto que se m’eixampla el cor. O posar la ràdio quan em dutxo mentre sona una cançó dels vuitanta. Com vaig plorar amb Madame Butterfly  i com m’agrada ballar imitant la Rafaella Carrá mentre escolto el CD que em va regalar un amic. A banda d’escoltar-les, tinc totes les melodies en una mena de disc dur mental i constantment em venen al cap.  No sé si això es deu a algun gen estrany o si comparteixo amb altres persones un cromosoma que encara s’ha de descobrir (el parell 24 que sintonitza bandes sonores).  A aquesta  afició o fixació (digueu-li com vulgueu) últimament li he trobat una nova utilitat: quan algú no em fa gaire el pes li busco una banda sonora que li escaigui i  així, en comptes de malparlar-ne, quan el veig, poso la banda (física o virtualment) i ja em sento molt millor. Per exemple, hi havia un antic cap que passava moltes hores llegint el diari i movent-se amunt i avall improductivament. Per si això no era suficient, els dijous al matí anava a navegar. Quan ens venia a dir adéu, jo posava la sintonia de Vacaciones en el mar i la meva companya i jo el saludàvem amb la ma tot emulant un comiat en el pont d’un vaixell de luxe (no us imagineu el Costa Concòrdia !).

Les melodies emfatitzen l’alegria, amorteixen la pena, acompanyen  el plor, estimulen el somriure i comuniquen emocions. La música toca una part del nostre esperit i ens evoca temps, moments, sentiments i éssers estimats. La música comunica i transmet. Per comprovar-ho només cal veure The artist. Diuen que és una pel·lícula muda però jo no hi estic d’acord.  A la pel·lícula no es fa servir el llenguatge verbal però sí que s’empra el llenguatge musical, i el llenguatge musical no és mut (és evident)

M’he adonat que la pituïtària em funciona exactament igual que la memòria musical. Reconeixia l’individu que navegava perquè desprenia  uns efluvis de naftalina i casa sense ventilar. Tinc una gama de flaires que em recorden persones, moments i situacions i que m’activen emocions.  Malauradament he passat uns quants anys amb l’olfacte afectat per una al·lèrgia i el noranta per cent dels últims temps no he pogut gaudir d’aquest sentit. El mes de desembre vaig estar a Venècia i no vaig tenir ni olor ni gust en cap moment.  Em va fer molta ràbia menjar pizza sense poder assaborir el gustet de la mozzarella,  passejar pels canals sense sentir la pudor d’aigua estancada o entrar a la catedral de Sant Marc sense poder inhalar les flaires del passat. Escoltar la música dels gondolers sense la fortor del canal no té cap gràcia, us ho asseguro. Venècia sense olor (ni pudor) és com “Venecia sin ti”.

Per sort he recuperat força l’olor i el gust. Hauré de tornar a Venècia per visitar-la mentre m’insufla les seves flaires. Espero que quan hi pugui anar no em trobi una Venècia muda...bé, si la hi trobo sempre serà una bona excusa per poder-hi tornar!