divendres, 16 de desembre del 2011

Nadal, cadires i sociolectes

Aquest mes de desembre és diferent dels mesos de desembre dels darrers anys. En els carrers de la ciutat hi ha més silenci. Els guarniments son austers, gairebé imperceptibles. No hi ha llums als balcons i no se senten cançons... La gent mira però compra poc. No ho percebo amb nostàlgia pels temps que han passat però sí amb preocupació per tots aquells que es queden fora del sistema. El que acabo de dir podria considerar-se demagògia, de fet ho és, perquè res és més fàcil que commoure la gent tot aprofitant la conjuntura existent.  Això no vol dir, però que no m’interessi l'esdevenir dels més febles.
Dit això, em sento alleugerida. Amb la família, aquest any, hem fet pactes d’austeritat i això em treu la feixuga tasca de trencar-me les banyes pensant què li compro a aquest o aquesta altra. Em permet tenir més temps per pensar en altres coses, per qüestionar-me molts paràmetres i per posar en  valor els petits  gestos amb els que la quotidianitat m’obsequia constantment. En mig de tot això n’hi ha que fan servir l’enginy i creen nous negocis.  La Neus Quimasó  ha decidit anar a treure polls del cap a domicili. Té una tècnica molt acurada que li ha generat una demanda increïble..fins i tot ha creat una franquícia,.. N’hi ha d’altres que  van decidir fer-se endreçadores a domicili: endrecen biblioteques, rebosts, habitacions de joc,... Son emprenedores, persones espavilades que sempre miren endavant.
Com a contrapunt a aquestes persones emprenedores, hi ha les institucionalitzades. Una coneguda que  fa anys que es mou entre bambolines institucionals, em comenta que sempre  troba els mateixos personatges movent-se entre  l’escenari i el pati de butaques. Sembla aquell anunci de la firma Sueca que diu que el que més et ve de gust és anar del sofà al llit i del llit al sofà.  També s’assembla al joc de les cadires. La pena és que, com diu la meva confident, cada vegada hi posen una cadira de més i així mai ningú se’n va.
I tot això enmig del ¿Vale? de la princesa del pueblo. Diu el director de la Reial Acadèmia Espanyola que pobreta, l’hem de deixar expressar-se amb el seu sociolecte.  I aquí si que seré demagoga amb ganes. A  aquest insigne senyor li fa gràcia observar-la com a fenomen d’estudi  però aquí és on rau el problema. Què democratitza la societat, el futbol o el llenguatge?. Som una societat totalment classista i el signe més evident de la diferenciació és el  llenguatge. No cal potenciar la diferència, és molt millor llimar-la. Per enraonar bé cal pensar bé i per pensar bé s’ha d’enraonar bé.
Si continuem pensant que ja està bé el sociolecte de la princesa i si continuem permetent que els de les cadires continuïn donant voltes,  correm el risc de convertir el Parlament en un plató televisiu barroer.
Jo aquesta tarda passejaré per la ciutat, assaborint els guarniments austers i els petits gestos que em regala la quotidianitat. Això sí, intentaré expressar-me amb un sociolecte acurat i si veig alguna cadira buida, me l’enduré a casa.  

divendres, 9 de desembre del 2011

Del mite al pollastre

La filosofia no només és un conjunt de teories construides per persones lletrades que reflexionen sobre conceptes com ara l'existència, la llibertat o la transcendència. La filosofia forma part del nostre ésser i és el que dóna sentit a la nostra existència. Podem trobar filosofia de la bona a tot arreu. De fet conec el cas d'una secretària que va trobar un gran principi filosòfic al supermercat.

Vet aquí que una vegada hi havia una secretària que va anar a comprar un pollastre un dia de festa. Era festa però les botigues eren obertes. Estava molt amoïnada perquè s'havia passat el dia a casa fent dissabte i a sobre després havia decidit avançar la compra del divendres. Estava tan capficada amb la seva desgràcia que no s'adonava de la gran sort que tenia. Va anar a la secció de la carniceria i va demanar un pollastre de pagès. Per tal de ser cortès amb la venenedora li va dir que devia ser molt pesat anar a treballar quan els altres feien festa. La noia li va respondre que a ella li encantava anar a treballar els dies de festa perquè cobrava el doble i tenia menys feina. A sobre, va afegir, no tinc una feina gaire pesada i la veritat és que trobo que tinc molta sort.

La secretaria la va felicitar i li va dir que era ella la que buscava i creava la seva pròpia sort. Veure la vida des d'aquesta perspectiva era fruit d'una gran reflexió interna que de ben segur feia mentre tallava pollastres amb les mans sanguinolentes. Actuava segons la filosofia de Kant: la seva conducta podia ser elevada a principi universal. A partir d'ara, sempre que mengi o cuini un pollastre recordaré que el més important és com vius les coses que et passen.

divendres, 2 de desembre del 2011

PERSONES I PERSONATGES

Totes les persones, fins i tot les més honestes, tendim a interpretar algun personatge. Suposo que és una questió de supervivència, de voler projectar una imatge de nosaltres mateixos que ens ajudi a aconseguir els nostres objectius.Volem protegir-nos per tal que no ens fereixin. En aquest exercici quotidià hi ha, però, un perill: creure't que ets un dels personatges que interpretes i oblidar-te de la persona que ets.


Vivim uns temps de revisió de valors, de mort i de resorgiment, de pèrdua i d'oportunitat. És un bon moment per replantejar-nos qui som i per pensar en qui erem. Fa una mica de por, si. Mirar-nos al mirall desputllats ens aterra, però si aconseguim treure'ns la por, pot ser tota una experiència catàrtica. 
Intento ser cada vegada més persona i menys personatge però no és gens fàcil. 


Molts dels nostres responsables polítics representen molts personatges. Entre ells n'hi ha que fins i tot  interpreten personatges de cartó, que no fan cap acció efectiva. El problema pràctic és que cobren un sou per cadascun dels personatges que interpreten. Si només rebessin un sou com a persones potser podriem aconseguir un dèficit més proper als països capdavanters de la zona euro.


Acabo amb unes paraules robades al gran poeta Miquel Martí Pol  


"Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.