dilluns, 2 de gener de 2012

Estimat Cho Son-Il

El poble de la meva mare és un poble molt petit que durant sis mesos l’any fa olor de calçot. Fa uns quants dies, mentre llegia La Vanguardia, em va sorprendre trobar-lo relacionat amb la mort de Kim Jong Il. Em vaig quedar astorada en assabentar-me  de que un tal Alejandro Cao de Benós té  una casa a Salomó. El vaig reconèixer perquè l’havia vist en un programa de  televisió cantant les excel·lències del  règim de Corea del Nord en qualitat de delegat especial honorari.  Em vaig dedicar a fer una passejada virtual pel seu web i vaig llegir el que vaig poder sobre aquest personatge. En aquesta anàlisi superficial i poc rigorosa, vaig trobar-hi, però,  indicis sospitosos.
Més enllà de la politologia, ciència de la qual en sóc una absoluta ignorant. Sé que a Corea del Nord hi ha una dictadura comunista que la manté en un estat d’autarquia econòmica. He llegit que hi ha molts coreans que no recorden l’última vegada que van menjar  un ou i també sé que tots els ciutadans de Pyongyang  van rebre bacallà fresc  en honor a la memòria de “l’estimat líder”.  He vist fotografies de l’estimat líder, ben grasset, per cert i del seu fill que també té la cara ben lluenta. El Sr. Cao tampoc fa cara de passar gaire gana. A la seva pàgina web  hi ha moltes fotografies  i la majoria són de tiberis. Es veu gent gaudint de bons àpats en els que no hi falta peix, carn, verdures ni fruita i tot regat amb ampolles d’una beguda que sembla Cocacola i amb cervesa.
Segons diu el Sr. Cao, a Corea del Nord,  el poble és l’amo dels mitjans de producció i es tracta d’un sistema democràtic en el qual els ciutadans escullen lliurement el seus representants.  Tots els sistemes tenen les seves pròpies contradiccions, no ens enganyem , però encara que també ens enganyin, nosaltres, al menys   podem comprar peix congelat  sense haver d’esperar que hi hagi funerals oficials.
El Sr. Cao és un aristòcrata comunista i té el mateix dret a ser comunista que el que jo tinc a no ser-ho.  Però crec que  hauria de deixar de dir-se  Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez perquè aquests cognoms aristocràtics de la cultura occidental no s'adiuen amb el principi d’igualtat del comunisme. Els seus germans coreans d’adopció l’han batejat com a  Cho Son-Il i em sembla que li escau molt més . Mentre Cho Son –Il  entra i surt del país, menja el que vol i cobra un sou, la resta dels seus germans  reben un tall de bacallà fresc de tant en tant. És clar que també n’hi ha que es moren de gana.  Espero que la propera vegada que vagi a Salomó no em trobi a un estimat líder, en comptes de l’Anton, l’alcalde. Tant de bo que en un futur em trobi molts coreans nordcoreans fent calçotades. Mentre, els desitjo que arribin dies més bons amb la cançó Our day will come. http://www.youtube.com/watch?v=oLwccfUjdUk

1 comentari: