BON NADAL

No voldria perdre aquells ulls d’infant, oberts i encuriosits per tot el que passa al seu voltant.

No voldria deixar anar un cor ingenu i generós  que permet veure la bondat dels altres.

Voldria cridar als quatre vents que les utopies estan fetes per dur-se a terme

Voldria escampar que els somnis són imprescindibles per viure.

Continuo pensant que un gest precís, en un instant concret pot canviar la nostra direcció equivocada.

I que a vegades tan sols necessitem un somriure que no ens condemni.

Sé que un somriure sincer pot obrir la porta de l’esperança.

Sé que l’esperança és l’inici d’un somni.

Somniem, perdonem, somriem i desitgem-nos un món millor. 

Bon Nadal  !!!!

VULL SENTIR-VOS

Estem acostumats a llegir l’opinió de professionals de prestigi i a beneir el criteri d’aquest o l’altre tertulià o tertuliana. Fa temps que sentim les mateixes veus, que  llegim els mateixos  “opinadors” professionals  i que els nostres pensaments són cada vegada més limitats.

Sento a molta gent que diu: què hi farem , és el que toca, si ho volen així, hem d’estar contents de conservar la feina. Però a quin preu?  Jo no puc estar contenta si al meu voltant hi ha tanta tristesa. Estic agraïda per tot el que tinc, per la meva magnífica sort però desitjo la meva sort als altres, també als opinadors, és clar.

Conec moltes persones interessants, gent sàvia, amb criteri propi, amb experiència i amb moltes coses a dir que es guarden les seves opinions perquè són humils, perquè pensen que no s’hi pot fer res,  i perquè no són conscients de tot el bé que poden fer. El nostre món ha anat avançant gràcies als somiadors, als que un dia van creure que una idea, pels altres utòpica, es podia fer realitat. Desperteu-vos gent interessant, vull sentir-vos!! ! M’interessa el vostre criteri. Sobretot el teu , tu ja saps que em dirigeixo a tu. Hi ha molts joves al vostre voltant que us agrairan que els feu pensar.  L’única manera d’avançar és tenir consciència del que som i creure que podem  despertar de la letargia.  

Tinc la sensació de que hi ha un Club del Terror que gestiona les nostres pors  per tal  que no pensem, per fer-nos creure que no hi podem fer res i que ells ens salvaran. Però no us ho creieu, podem fer el que ens proposem. Feu la prova. Si creieu que alguna cosa es pot canviar, intenteu-ho. Veureu que sí que podeu canviar el vostre entorn. I si molts petits entorns canvien, canviarà una part important del nostre món.  Encomaneu als vostres fills, als nebots, als amics i als veïns il·lusió, pensament crític i esperança. Convoqueu xerrades interessants. Dialogueu. No sigueu egoistes o excessivament humils i compartiu el vostre coneixement.

Evidentment tot això només ho podrem fer des de l’empatia i el respecte i des del convenciment de que hem fet alguna cosa que ens transcendirà.  

Us faig un regal. Escolteu aquest ària preciosa de La Boheme i reflexioneu sobre tot això i parleu, vull sentir-vos!!

http://www.youtube.com/watch?NR=1&feature=endscreen&v=dYhBqYZGVvc



Només tenim el temps

Sempre m'ha agradat escriure i sovint havia somiat en escriure un llibre. Ho veia, però, com una mena de quimera, com un món (el de la literatura) que potser m'aniria massa gran. Uns mesos abans de crear aquest blog i a partir d'una experiència vital (que podreu conèixer quan  llegiu el llibre) vaig decidir que havia arribat l'hora. Sí, era el meu somni, i havia de fer tot el possible per materialitzar-lo. Em vaig cansar de parlar en condicional. Jo voldria, si jo.., i vaig decidir passar a l'acció. La il.lusió i la perseverança m'han acompanyat durant tot el temps que m'he dedicat a fer-lo. He après, m'he equivocat, he reescrit, m'he emocionat i he rigut... He tingut la temptació de destruir-lo un parell de vegades, però (potser per sort) no ho vaig fer.

Ahir, un dia després de l'aniversari de la meva mare, el vaig acabar. De sobte em vaig sentir buida i vaig tenir por. Fa més d'un any que hi dono voltes, que imagino escenes, que escric mentalment un capítol, que faig cerques, que consulto sinònims,.. El llibre ha esdevingut una motivació molt important. Ens hem fet amics. Ha esta el meu confident i el meu testimoni.

L'he fet arribar a alguns familiars i amics íntims..i també a dues persones que viuen de la literatura. Ara és el moment de la veritat. Estic trasbalsada. Tinc pànic escènic. Jo he fet la feina. Ara us toca a vosaltres.

Alea jacta est!

ELS CAPS QUE NO ESTIMAVEN LES SECRETARIES

Fa molts anys que treballo de secretària. Ser-ho no era el meu somni, però intento fer la meva feina de la millor manera possible. Hi ha companyes que s’autoanomenen col·laboradores, assistents o altres coses semblants. Jo, després de molts anys, he aconseguit pronunciar la paraula sense haver de recórrer a eufemismes.  En part ho dec  als anys, que et donen seguretat i confiança i en part perquè me’n vaig adonar fa temps que no tothom té qualitats per  ser una bona secretària.

He tingut caps de tota mena, malauradament, però, tots tenen una cosa en comú: Mai han estimat les secretaries. Ho noto sobre tot quan els passo una trucada i es veuen obligats a parlar amb la secretària de la persona amb la que volien contactar.. No hi ha res que els empipi més.  M’han cridat l’atenció moltíssimes vegades per no aguantar suficientment una trucada. Suposo que per ells és denigrant adreçar-se a una secretària. Això sí, quan la secretària aconsegueix unes entrades gratis per anar al teatre o al futbol, llavors sí que hi parlen.

Potser  algun dels caps que he tingut està casat amb alguna secretària. Llavors a casa li deu demanar al seu fill o algun parent que li faci d’intermediari o parla directament amb ella? Secretaries del món continueu així, discretes, pacients i eficaces.. Encara que ells no ens estimin, que tampoc ens fa falta, nosaltres  continuarem fent la feina.

REGALAR TEMPS

En aquests temps difícils, complicats i  líquids, voldria fer un cant a la vida, als lligams sòlids i a les coses que realment valen la pena. En aquests moments, és fàcil deixar-se portar per les presses, pel aquí i l'ara i enrolar-se en un etern neguit que no ens deixa respirar. En aquest món nostre, és fàcil no voler comprometre’s per evitar el dolor.  Tenim molts coneguts de xarxa amb els qui tenim relacions virtuals i dediquem molt de temps a coses absurdes, sense adonar-nos-en que només tenim una vida i que el nostre tresor més gran és el temps.

És justament del temps que us volia parlar. No d’aprofitar el temps treballant més i dormint menys, sinó de regalar temps. Temps per la família, temps pels amics. Regalar el nostre temps per escoltar, per compartir, per acompanyar,... Les relacions fetes a base de temps i de dedicació produeixen lligams sòlids que ens fan sentir que formem part d’alguna cosa important.

Les persones més felices que he conegut són les que regalen molt de temps als altres. Les que s’uneixen als demés cercant les fortaleses alienes i les pròpies. D’aquesta manera es teixeixen unes teles precioses que t’embolcallen i et donen força.

Però de les persones felices també he après que per poder donar, s’ha de tenir consciència d’ un mateix.  Seure una estoneta, tancar els ulls, respirar mentre escoltem una música que ens acarona l’ànima sota la llum d’una espelma que ens acompanya.

Regalem temps i regalem-nos moments de pau  per poder esdevenir teixidors de teles precioses.

HE APRÈS MOLTES COSES DE TU

He après moltes coses de tu, tantes!

I sempre m’has donat pau

En el teu raconet encara s’hi nota el teu caliu

I sento les teves petjades petites en el passadís.

Has estat mare sense tenir fills

I t’he fet perdre hores de son

Juntes hem rigut i hem plorat

No sé si et vaig donar les gràcies

Tantes vegades com tu em vas agrair les meves foteses !

No em costa parlar de tu

però no trobo els mots escaients

Eres l’essència de tantes coses

que ara que ja no hi ets els teu perfum s’escampa per tot arreu.

Cada vegada eres més petita i tenies més fred

però ningú com tu ha sabut créixer tant

i transmetre tanta escalfor

Sempre parlaré de tu

No vull oblidar res del que em vas ensenyar

I et recordaré sense tristesa

Tot pensant en el teu somriure.

TOLERANTISME I NOVES VERSIONS MUSICALS

Una de les accepcions  de la paraula tolerància té a veure amb l’amplitud de mires, amb la flexibilitat i amb la capacitat de comprendre l’altre. Em refereixo a la disposició a admetre en els altres una manera de pensar, d' obrar o  d’esser, diferent de la nostra.  Hi ha una altre accepció que fa referència a la capacitat  d’habituar-se a l’ús continuat d‘una droga o d’un medicament o a la facultat de suportar aquest ús.

La paraula tolerància ha envaït els mitjans de comunicació, els discursos polítics i els programes educatius.  Ens han venut que sinó som  tolerants, som retrògrads, reaccionaris. L’abús de la paraula ha conduït al seu deteriorament. El seu significat s’ha desvirtuat i ara ser tolerant vol dir tenir la facultat d’empassar-s’ho tot.

Doncs jo vull reivindicar el dret a no ser tolerant davant de determinades actituds. Parlo per exemple de situacions que suposen la vulneració de compromisos. En concret, el dia 10 de maig no vaig poder tornar a casa en tren perquè uns piquets van impedir que es respectessin els serveis mínims. Davant d’això no penso ser tolerant. Tampoc  vull ser-ho davant dels defraudadors;  ni dels presidents de tribunals que fan viatgets a Marbella. No vull ser tolerant amb els polítics que fan servir la seva posició de poder per tenir el que volen sense posar-hi cap esforç.. ni amb els que han desviat els diners destinats a la cooperació per comprar-se pisos o per pagar honoraris a consultories fantasmes. Tampoc tolero el capteniment de certs parlamentaris valencians que fan soroll quan intervé una representant del grup de l’oposició amb l’anuència de la presidenta del  Parlament. Haig de ser tolerant amb els que defensen la desigualtat entre homes i dones adduint preceptes religiosos?. No hi ha cap divinitat que toleri el menys preu de gènere.  En aquests casos  no tinc disposició per admetre en els altres una manera d’obrar diferent de la meva. La seva llibertat acaba on comença la meva i la meva s’acaba on comença la d’ells. Sense aquest principi bàsic, és impossible vertebrar una societat.

Entre tots, hem d’inventar nous conceptes i dotar de contingut als que ja tenim. Aquest procés tan difícil en el món dels valors i dels principis és molt fàcil portar-lo al camí de la música. Hi ha cançons de les qual se n’han fet milers de versions i quan en sents una de nova potser encara t’agrada més que l’anterior. Per exemple la cançó  de Charles Trenet   Que reste t'il de nos amours, ha estat reinventada per  Frank Sinatra, Patrick Bruel, Rod Stewart, Nat King Cole, Gloria Lynne, Joao  Gilberto ,Gal Costa, Sam Cooke,..

Tant de bo siguem capaços de fer noves versions de la democràcia que ens portin cap a la superació de nosaltres mateixos i cap a  la recerca del bé de la societat. Només necessitem persones amb capacitat de transmetre l’essència dels conceptes des de la credibilitat i la coherència.

http://www.youtube.com/watch?v=xWAxaHuwg30  Charles Trenet

http://www.youtube.com/watch?v=XAof9MuQPLg Sam Cooke