divendres, 9 de novembre de 2012

Només tenim el temps

Sempre m'ha agradat escriure i sovint havia somiat en escriure un llibre. Ho veia, però, com una mena de quimera, com un món (el de la literatura) que potser m'aniria massa gran. Uns mesos abans de crear aquest blog i a partir d'una experiència vital (que podreu conèixer quan  llegiu el llibre) vaig decidir que havia arribat l'hora. Sí, era el meu somni, i havia de fer tot el possible per materialitzar-lo. Em vaig cansar de parlar en condicional. Jo voldria, si jo.., i vaig decidir passar a l'acció. La il.lusió i la perseverança m'han acompanyat durant tot el temps que m'he dedicat a fer-lo. He après, m'he equivocat, he reescrit, m'he emocionat i he rigut... He tingut la temptació de destruir-lo un parell de vegades, però (potser per sort) no ho vaig fer.

Ahir, un dia després de l'aniversari de la meva mare, el vaig acabar. De sobte em vaig sentir buida i vaig tenir por. Fa més d'un any que hi dono voltes, que imagino escenes, que escric mentalment un capítol, que faig cerques, que consulto sinònims,.. El llibre ha esdevingut una motivació molt important. Ens hem fet amics. Ha esta el meu confident i el meu testimoni.

L'he fet arribar a alguns familiars i amics íntims..i també a dues persones que viuen de la literatura. Ara és el moment de la veritat. Estic trasbalsada. Tinc pànic escènic. Jo he fet la feina. Ara us toca a vosaltres.

Alea jacta est!

1 comentari:

  1. De pànic escènic res de res, eh?
    Jo estic a punt per llegir-lo, i t'asseguro que poques lectures m'han fet tanta il·lusió.

    ResponSuprimeix