dimecres, 2 de novembre del 2011

TORNAR LA VISIBILITAT

Sovint ens sentim culpables de no tenir temps per ser solidaris. Admirem les persones que fan viatges remots per ajudar comunitats que han patit desastres naturals, guerres i fam. A vegades, però, fer alguna cosa pels altres consisteix simplement en dedicar-los uns minuts dels nostre temps per tal  que deixin de ser invisibles.

Una amiga meva m'explicava que cada dia, en sortir del metro, es troba un senyor que ven mocadors de paper. Cada matí, palplantat i amb un somriure amable, repeteix a tots els vianants la mateixa cantarella: bon dia, me'n compreu un si us plau. Li va comprar mocadors un parell o tres de vegades i finalment, un matí, va decidir interessar-se per la seva vida. Ell, li va explicar que havia estat cuiner des dels tretze anys i que feia uns cinc anys  "havia caigut en l'alcohol". Tenia una petita pensió i la completava amb la venda de mocadors. Estava molt content perquè gràcies a l'ajut d'una assistent social ja no dormia al pati de la funerària del districte.  Estic convençuda que aquella petita xerrada li va tornar la dignitat per uns instants. Aquest gest li va fer recobrar la visibilitat.

Cada dia reflexiono sobre tot això perquè malauradament a les grans ciutats hi ha molta invisibilitat. Quan em trobo de cara amb les persones que viuen al carrer, moltes vegades miro cap a un altre costat o baixo la mirada.

Deixo de banda, les màfies de captaires, les qüestions personals i el fet de que alguns d'ells no vulguin acceptar les condicions higièniques per dormir en un alberg social. No vull entrar en qüestionaments ètics, ni vull culpabilitzar ningú. Tan sols volia reflexionar en veu alta. M'he adonat que tots nosaltres som en la mesura que els altres ens miren. Em pregunto com em sentiria si un dia jo sortís de casa, anés pel carrer, agafés el metro, arribés a la feina  i ningú m'hagués mirat.

1 comentari:

  1. Sovint, quan veig persones que demanen almoina al carrer o al metro, imagino com devia ser la seva vida d'abans. Perquè tots i cadascun dels sense sostre i dels captaires tenen un passat que segurament dista molt de la seva situació actual. Un exemple és aquest ex cuiner, però n'hi ha milers. Sempre penso que és molt injust... La vida és ben bé una tòmbola.
    Avui sóc jo la que me'ls miro, de vegades els "ajudo" com bonament puc, però demà podria ser jo la que estigui a l'altra banda, demanant almoina.
    El món té aquestes coses, aquests desajustos i tants d'altres, que fan que cada dia em pregunti qui o què determina que les coses vagin tan malament.

    ResponElimina